Pablo Iglesias no va sortir del Congrés com a president de govern espanyol. La seva moció de censura va fracassar i amb ella la seva proposta de país, però només des del punt de vista de l'aritmètica. Que Podemos no sumés prou vots per fer fora Mariano Rajoy no significa que el conjunt de l'arc parlamentari celebri les polítiques d'aquest govern, ni els seus escàndols de corrupció, ni les seves maniobres amb la Fiscalia i la Justícia.

Una altra cosa és la conveniència, la tàctica, l'oportunitat, el moment i els interessos partidistes. Però cal ser molt entusiasta de la causa popular per defensar que la censura –per molt frustrada que acabés– reforça un president que va haver d'escoltar, per primera vegada en seu parlamentària, una exhaustiva radiografia de l'Espanya del pillatge i la indecència preparada amb la llista alfabètica dels casos de corrupció amb què alts dirigents del PP van saquejar les arques públiques.

Potser Espanya no està en marxa, com va dir Irene Montero fent-se seu el poema de Celaya, però el que sí que ha agafat velocitat és l'esquerra, després de dos dies d'intens debat amb Iglesias en el centre de l'escena i llançant picades d'ullet a la socialdemocràcia. Avui ja ningú no pot assegurar que la Legislatura serà plàcida ni llarga perquè, de moment, l'esquerra ha deixat de tirar-se els trastos pel cap; perquè dir Podemos ja no és, en el PSOE, sinònim de populisme, chavisme o radicalisme; perquè Iglesias ha demanat disculpes pels errors comesos i perquè el debutant Ábalos –en absència de Pedro Sánchez– ha agraït el to i el gest com a pas previ a una incipient col·laboració per construir una majoria alternativa en el Congrés.

Els joves "podemites", a més de manifestar-se als carrers, són capaços de calçar-se una americana, pujar a la tribuna, abaixar el to uns quants decibels i fer parlamentarisme del bo

Alguna cosa es mou. I ho veurem encara que ara sigui aviat per endevinar si el que amaga la nova oferta d'acord d'Iglesias al socialisme es traduirà en una altra abraçada de l'os, en una segona moció de censura o en un futur matrimoni de conveniència per a després de les pròximes eleccions.

Fins aleshores sembla obvi que PSOE i Podemos –per motius diferents– han enterrat la destral de guerra, que al renascut secretari general dels socialistes no li produeix urticària –com al Vell Testament del seu partit– asseure's a negociar amb Iglesias, que ambdós es miren de reüll i que coincideixen que el camí a seguir és el del govern portuguès.

Així que, sí, la moció de censura haurà fracassat numèricament, però no políticament. Perquè gràcies a la inestimable col·laboració de Rajoy, Iglesias remunta el vol i compleix el seu objectiu de mesurar-se tot sol amb el president del Govern perquè els espanyols visualitzin que els joves "podemites", a més de manifestar-se als carrers, són capaços de calçar-se una americana, pujar a la tribuna, abaixar el to uns quants decibels i fer parlamentarisme del bo. Això, a més de treure Rajoy de la seva zona de confort i fins i tot de les seves caselles, després de comprovar que la nova política no és una moda passatgera i que per fer una bona feina parlamentària i arraconar al ring l'adversari no és necessari sumar triennis en la vida pública, com va demostrar Irene Montero, que el seu paper en la defensa de la moció la va consagrar com a figura emergent.

Ara només falta esperar que el PSOE es recompongui en el seu congrés de diumenge vinent i que Pedro Sánchez sigui capaç de trobar un lloc en l'univers polític des del qual compensar el paper de cap de l'esquerra parlamentària que aquesta setmana li va robar Iglesias. En això està.