Se li atribueix la decisió última a Susana Díaz, però hi ha més fons que tot això. Quan la gestora del PSOE va confirmar Antonio Hernando com a portaveu del Grup Parlamentari al Congrés, el sanedrí que va dissenyar la sortida de Pedro Sánchez del PSOE ja portava dies fent càbales.

Un nou portaveu? No hi haurà qui es presti a una socarrimada pública similar. L'hemeroteca i els comptes personals de Twitter estan atapeïts de diputats que van defensar amb ardor el 'no' a Rajoy tot i saber que el PSOE s'endinsava en un tortuós laberint de sortida complicada, tret que assumís estoicament el risc d'afrontar unes terceres eleccions.

Antonio Hernando, l'home que més va ajudar Pedro Sánchez a arribar on va arribar i el que més va contribuir amb la seva "traïció" a què hagués de sortir per la porta del garatge

Es van estudiar altres noms fins a arribar a la conclusió que cap d'ells no acceptaria pujar a la tribuna d'oradors per defensar el contrari del sostingut durant vuit llargs mesos sobre una possible abstenció: que si blanquejar la corrupció del PP; que si validar el Rajoy de Bárcenas i els SMS, que si el finançament il·legal; que si les retallades i el patiment de milions d'espanyols... Al cap i a la fi l'encàrrec de la feina de portaveu seria només per uns mesos, i si algú mereixia un càstig similar -el de la vergonya i el repudi públic per emparar la dreta des del mateix faristol que la va repudiar- era Antonio Hernando, l'home que més va ajudar Pedro Sánchez a arribar on va arribar i el que més va contribuir amb la seva "traïció" en les últimes hores de l'infaust comitè federal de l'1 d'octubre a què hagués de sortir per la porta del garatge del carrer Ferraz.

Com Sánchez, Hernando procedeix dels Renovadores por la Base, una família del socialisme madrileny el pare espiritual de la qual va ser el controvertit home de negocis José Luis Balbás, el mateix que va ajudar el 2000 José Blanco a comptar els vots necessaris per a la victòria de José Luis Rodríguez Zapatero davant de José Bono i a qui se li atribueix haver estat el cervell del "tamayazo", una operació de transfuguisme que va arrabassar la presidència de la Comunitat de Madrid al PSOE el 2003. No fan falta més dades ni gaire més detalls per inferir que la història política d'Hernando està construïda sobre una cadena de traïcions polítiques i personals.

La mateixa passió amb què va defensar l'abstenció del PSOE a la investidura de Rajoy farà servir per justificar fins a l'extenuació el 'no'. En això és com Groucho. Vaja, que no li sap gens de greu deixar anar allò d'"aquests són els meus principis. Si no li agraden en tinc d'altres".

Si no fos així, hauria rebutjat l'oferta. El seu company i amic Óscar López ho ha fet. Equivocat o no, el qui va ser portaveu del Senat va seguir un camí, al costat de Sánchez, convençut que feia el correcte. Creia en el 'no' i en la possibilitat de recuperació del PSOE en unes terceres eleccions. Com a Hernando, li van oferir mantenir el lloc, escalfar l'escó i mantenir intactes els complements salarials. No va acceptar i la resposta el dignifica.

Ja ho va dir també Groucho: La diferència entre la política i el matrimoni és que en política has de ficar-te al llit amb qualsevol. Doncs això.