El presidente está mudo. ¿Qué tendrá el presidente? A punt de fer dos mesos de la seva celebrada victòria electoral, no s'ha dignat a explicar als espanyols com pensa afrontar la pròxima investidura. La premsa especula perquè manca d'informació més enllà del que emet oficialment Ábalos, Lastra, Calvo o Celaá. I no sempre coincideixen. Un dia parlen de la via navarresa; un altre amenacen amb repetir eleccions i al següent, deixen caure que Sánchez explorarà totes les fórmules possibles, inclosa la d'un acord amb Podemos amb l'abstenció d'ERC.

Pocs saben què trama Pedro Sánchez, i els que ho saben no estan autoritzats a donar gaires pistes. Els ministres elucubren tant com els informadors. I no diguem ja els diputats socialistes, a qui ara instrueixen sobre com defensar-se dels periodistes. La nova era de la comunicació política amenaça amb omplir de drons el pati del Congrés i treure targeta vermella als qui parlin amb un periodista. Ara resulta que la informació és una amenaça per a la democràcia, i no un dret constitucionalment reconegut. I el que parli serà castigat amb tots els mals de l'infern. Ha passat al PSOE, però és habitual també al PP i a Ciutadans. Els de VOX ja sabem com les gasten, però almenys no es donen cops de pit de demòcrates.

No fa falta anar-se'n als països autoritaris per comprovar com i de quina manera es retalla el dret a la informació fins i tot a les democràcies plenes. També a la nostra

De transparència, millor que ni en parlem perquè si entrem en això algú hauria de donar una resposta sobre on ens porta el debat sobre un document de govern firmat entre el PP i VOX per a la investidura de Martínez-Almeida del qual portem una setmana parlant sense saber-ne contingut.

El respecte de partits, governs i directors de comunicació per la llibertat de premsa mai no va passar, tret d'honroses excepcions, de mera retòrica. Espanya no n'és una excepció sinó que és un país més on certs dirigents encoratgen l'hostilitat envers els mitjans. És als informes elaborats per Reporters Sense Fronteres (RSF), que cada any avalua la situació del periodisme a 180 països, i és al dia a dia de la política. No fa falta anar-se'n als països autoritaris per comprovar com i de quina manera es retalla el dret a la informació fins i tot a les democràcies plenes. També a la nostra.

Cada vegada més caps d'estat elegits de forma democràtica veuen a la premsa, no ja com un dels pilars fonamentals de la democràcia, com va denunciar fa un any RSF, sinó com un adversari davant el qual mostren obertament la seva aversió.

Amb l'arribada de Trump, Estats Units, el país de la Primera Esmena, ja ocupa el lloc 45 en la Classificació Mundial de la Llibertat de Premsa. Espanya apareix al lloc 31, per darrere de Cap Verd, Namíbia o Letònia. Malament anem si, com tot apunta i proclamen alguns sense el més mínim enrojolament, els reporters no són més que els "enemics del poble". La frase la va fer servir Stalin, però en algunes direccions de comunicació de l'Espanya multipartidista ja l'han fet pròpia. Seguim per a bingo...