Ha explicat Pedro Sánchez alguna vegada que quan el seu govern va distingir Mariano Rajoy amb la medalla de l'Orde d'Isabel la Catòlica i Carles III, un ministre li va trucar per preguntar-li on volia que li fessin arribar la condecoració. Durant la conversa, l'expresident va demanar que traslladés al seu successor un missatge de la seva part: "Digues-li que el millor encara ha d'arribar i que el veritablement gratificant arribarà quan per fi sigui ex".

Mariano Rajoy és d'aquests expresidents que va viure 40 anys de la política sense que li agradés la política ni fes massa política. Potser per això mateix és fàcil imaginar-lo aliè a la conspiració contra propis o estranys i gaudint de les seves passejades matutines, la lectura del Marca i anant unes quantes hores al seu lloc de registrador per arribar aviat a casa i gaudir davant del televisor d'un partit de futbol.

Si a Espanya s'hagués de buscar un expresident inspirat en la filosofia de Pepe Mujica sobre els comiats en política ("un no se'n va per morir sinó per viure") aquest seria Rajoy. L'experiència diu que la resta mai no s'ha acostumat al silenci eixordador dels telèfons que deixen de sonar. I això que tots, des de González a Zapatero passant per Aznar, van prometre que se n'anirien en silenci, que no molestarien i que recuperarien el temps perdut amb les seves famílies.

Els fets van acabar desmentint les seves paraules. I qui no va buscar influir en el rumb del seu partit, va ficar el nas en les decisions del seu successor o va clamar contra les polítiques dels qui després van ocupar el seu lloc. Uns, entre bambolines, i altres, a viva veu, tots reapareixen amb la pretensió que se'ls escolti, i encara que acabin convertits en un càstig per qui es queda.

Qui no va buscar influir en el rumb del seu partit, va ficar el nas en les decisions del seu successor o va clamar contra les polítiques dels qui després van ocupar el seu lloc

Aznar ha tornat de la mà de Casado i l'eco de la seva veu incomoda sobretot els seus. No són pocs els damnificats del "marianisme" que es declaren perplexos per l'exercici d'amnèsia de l'expresident i dels qui celebren la seva paraula i el seu retorn. No debades va ser ell qui va ungir successor Rajoy, qui va alimentar el monstre de l'independentisme, qui va beneir la guerra de l'Iraq i qui va liderar el PP durant els anys en què la corrupció va campar al seu aire per les administracions públiques on van governar.

Doncs igual que Aznar, ha tornat també Alfonso Guerra amb una novetat editorial en la qual sacseja el "sanchisme", carrega contra l'enganyosa "moció de censura" i arremet contra Zapatero per la seva "inexplicable actitud" a Veneçuela. Com de costum, no deixa canya dreta, si bé a La Moncloa són d'aplicar-se la màxima que quan el passat truca a la porta, el millor és ignorar-lo perquè ja és només història.

Aznar, Guerra... i ara també Zapatero, que no vol ser menys en aquesta desfilada d'ex disposats a parlar del que ells volen i del que han de fer els altres. Amb un altre estil i un altre caràcter perquè mai no va tenir intenció revengista, només busca influx. Al cap i a la fi, reconeix que quan un és expresident té aquesta posició còmoda de no tenir responsabilitats però sí certa influència (sic). Per ara, no està acreditada la seva autoritat en el socialisme, però per si de cas, ha dit que no veu possible que el PSOE assoleixi pactes postelectorals amb Ciutadans després del 26 de maig, un cop Rivera hagi quedat atrapat en l'espectre de la dreta pel suport de Vox a Andalusia.

"Es pot tenir flexibilitat, una ideologia molt oberta, però no m'entra al cap", ha afirmat sobre possibles aliances dels taronges amb els socialistes i abans de concloure que "si fos així, la inconsistència ideològica els farà decaure en un lent crepuscle". Qui va dir que Ciutadans haurà de blanquejar el seu baptisme institucional de la mà de Vox amb la seva entrada en alguns governs del PSOE després de maig? Reflexions com la de Zapatero sobre Rivera no preparen el camí pel qual alguns barons socialistes comencen a transitar a la recerca del suport dels taronges i en vista del festival de l'humor i la divisió interna en què s'han convertit els d'Iglesias. És a dir: un altre càstig per als que es queden. I afegeixin aquest al del paper de l'expresident socialista a Veneçuela en favor del règim de Maduro, convertit també en una incòmoda condemna per al govern de Sánchez i qualsevol socialista indignat pels intents de legitimació d'un sistema que en nom del poble nega les llibertats i els drets més elementals.