Ella, que tant va criticar Sánchez per flirtejar amb Iglesias; ella, tan reticent a les protestes de carrer; ella, que tantes vegades es va erigir en garant de l'estabilitat institucional; ella, que va prometre un "traspàs exemplar"; ella, que tant va clamar contra el 15-M... Ella, que no va ser capaç d'omplir les urnes, s'ha proposat ara omplir els carrers i envoltar el Parlament quan no s'ha constituït ni tan sols el nou govern.

El canvi no ha començat encara a Andalusia, però els primers efectes ja s'han notat en Susana Díaz. Esclar, no és el mateix estar en el govern que en l'oposició. No és el mateix fer política amb un pressupost de 35.000 milions d'euros que amb els fons d'una organització vinguda a menys després de la pèrdua del poder. I no és el mateix presidir la comunitat autònoma més poblada d'Espanya que ser una secretària general més d'un partit polític.

Ara és el moment de la veritat. I ara és quan haurà de demostrar si aquest és el seu trist final o, al contrari, li queda recorregut com auguren els seus ja escassos entusiastes. Els mateixos, per cert, que van pronosticar que arrasaria en les primàries davant Sánchez i lideraria de forma brillant el PSOE i es van quedar amb les ganes.

El seu clamor, en realitat, és la por de l'alternança, el desassossec per la supervivència personal, el pànic de perdre poder institucional o orgànic. El pànic, en definitiva, a deixar de ser i no ser res

De moment, ha noliejat autobusos i enviat els seus seguidors a cridar al carrer. Però el seu, encara que ho disfressi, no és el clamor contra l'obsessió de la ultradreta per retallar drets ni per fer de les dones el blanc de les seves polítiques masclistes. El seu clamor, en realitat, és la por de l'alternança, el desassossec per la supervivència personal, el pànic de perdre poder institucional o orgànic. El pànic, en definitiva, a deixar de ser i no ser res.

Per això li ha muntat a Moreno Bonilla una manifestació de protesta a la porta del Parlament abans que fos investit i ha enviat militants, quadres i consellers en funcions a sostenir la pancarta. Imaginen el que hagués dit ella si Sánchez hagués anat a les portes del Congrés a manifestar-se el dia que va ser investit per última vegada Rajoy president del govern espanyol?

Que el PSOE perdi el poder, després de 36 anys de govern, forma part de la democràcia i d'un sistema parlamentari en el qual és president no qui més vots té, sinó qui més suports obté. Tan legítim és que Moreno Bonilla sumi amb Ciutadans i Vox com que ho fes el PSOE amb els taronges fa quatre anys i fa vuit, amb IU. Una altra cosa és el que, a partir d'ara, aquest three party tingui intenció de fer o desfer i si, el bloc de dretes en el seu conjunt està disposat a assumir com a pròpies algunes de les posicions predemocràtiques que adornen l'ideari del partit de Santiago Abascal. Però això és una cosa i una altra de diferent creure que el poder li pertany per dret diví i perquè l'ha exercit amb mà de ferro des del primer fins a l'últim dia. La democràcia és democràcia governi o no Susana Díaz.