Un: el periodisme es fa al carrer i no des de les redaccions dels diaris o les televisions. Una cosa tan òbvia com sabuda, encara que sempre hi hagi qui esperi rere la taula del despatx la delació, la filtració o el document de torn. Per a editors i magnats de la comunicació sempre és més còmode i més barat que fins a les redaccions arribin, sense necessitat d'haver d'enviar un reporter al carrer, els senyals realitzats dels mítings, les notes de premsa i els àudios de les declaracions dels polítics. El periodisme és cada vegada menys periodisme perquè ho hem permès i perquè els que arriben a l'ofici, tret d'excepcions, no han tingut el luxe d'aprendre dels seus caps —generalment addictes a la burbuja.com— ni com es busca una notícia ni el que costa aconseguir una exclusiva. N'hi ha alguns a qui a més ni els interessa. Una notícia? Ui, quin embolic. Deixa, deixa... Que no ens enfronti amb el govern de torn.

Dos: després hi ha el dimoni de l'enveja, aquest sentiment de ràbia gairebé sempre tan destructiu per no poder tenir el que un altre té. I això ve a tomb de la publicació dels missatges que Puigdemont va enviar a Comín que han estat revelats en El Programa de Ana Rosa, de Telecinco. Malgrat tot allò escoltat i llegit, són un tros d'exclusiva fruit de la constància i l'ofici de dos reporters, Luis Navarro i Fernando Hernández, que fa 100 dies que són a Brussel·les perquè algú —en aquest cas les seves caps, Ana Rosa Quintana i Chelo Montesinos— saben el que és i el que costa el periodisme, que quan hi ha una notícia d'abast i es prova d'informar al respectable tant és dos bitllets d'avió que el cost de les dietes de 100 dies. El periodisme també és això: no escatimar despeses ni esperar amb el cul segut a la cadira que et caigui una notícia.

Tres: quan Puigdemont escriu que ha guanyat la Moncloa i que l'independentisme l'ha sacrificat parlem de l'interès general, del procés i del futur de Catalunya, no de la intimitat ni de la vida privada de ningú. Ho diu la llei i la jurisprudència, però sempre hi ha algú més papista que el papa que presenta la informació des de la seva capçalera com un conflicte legal entre un polític i un programa matinal.

Entre el dret a la intimitat i la llibertat d'expressió sempre preval el segon quan el contingut té interès públic

Quatre: si els SMS de Rajoy amb "el Luis sé fuerte. Hacemos lo que podemos" eren matèria d'interès general i els tribunals van desestimar una querella de Txiqui Benegas contra la Cadena Ser quan va emetre els àudios d'una conversa telefònica en la qual es referia a Felipe González com "el number one" o "Déu", per què aquest afany a dubtar de la legalitat del treball d'altres quan a més hi ha doctrina del Constitucional. Entre el dret a la intimitat i la llibertat d'expressió sempre preval el segon quan el contingut té interès públic.

Cinc: com bé ha dit Antonio García Ferreras, que acostuma sempre a felicitar els èxits d'altres, el que ha fet Luis Navarro no és delicte sinó notícia.

Sis: en aquest ofici del periodisme tan ple d'egos i vanitats, hi ha molt gelós incapaç de reconèixer la bona feina si ve de la competència i alguns també que donen més pàbul a les presumptes conseqüències judicials d'una exclusiva que no a aquesta pel simple fet que el "scoop" vingui d'un magazine matinal, i no del selecte club dels informatius que tot ho sap i tot ho avança en rigorosa exclusiva encara que sigui l'hora que marca el rellotge de la Puerta del Sol.

Set: parlem clar i punt. Se'n diu periodisme. Totes les altres coses són sopars de duro o enveges. Maleïts dimonis nostres. Acabaran amb un ofici tan castigat per mèrits aliens com propis.

P.D. I ja que parlem de claredat, diguem també que si a Rajoy un no li diu Mariano ni a Puigdemont, Carles, a Sáenz de Santamaría no se li ha de dir Soraya. En tot cas, n'hi ha prou amb un vicepresidenta, però afegir al càrrec el nom de pila no és una badada, és una expressió que denota el que hi ha darrere de qui ho pronuncia. Mal inici per al president d'un Parlament en què en el seu màxim òrgan de govern només hi ha sis homes i una dona. Després queda molt bé això de la paritat, l'apoderament i la tolerància zero contra el masclisme.