No saben qui és Borges ni coneixen el plaer de perdre's en les paraules de Cortázar. Ni tan sols els sonen els seus noms. I el pitjor és que, com deia el primer, el verb llegir, com el verb estimar i el verb somiar, no suporta imperatius. Llàstima que sigui així! I tot perquè un ministre de cognom Wert va impulsar una llei el 2015 que va treure la literatura hispanoamericana del currículum oficial obligatori a tot Espanya. Després, ningú no es va preocupar de recuperar-la.

Els continguts que estudien la meitat dels alumnes de Batxillerat es limiten a autors espanyols o simplement inclouen alguna referència a Rubén Darío com si la cultura en castellà fos dissociable de la hispanoamericana. Sense llegir Benedetti, Monterroso, Echenique, Huidobro, García Márquez o Rulfo és impossible comprendre la vida, viatjar a diferents universos, perdre's en un procel·lós món de laberints emocionals o veure's a través de múltiples miralls.

No són lletres, són històries i poemes que permeten ordenar el desordre o desordenar l'ordre. A cada llibre hi ha una lliçó de vida, d'amor, d'amistat, d'intel·lecte o de desig. I el desconeixement d'una immensa majoria dels nostres joves d'aquesta literatura no té llacunes. Saben, això sí, tot el que es mou a les xarxes socials, el nom de tots els concursants de Gran Hermano, la vida i miracles dels protagonistes de First Dates i fins i tot l'última xafarderia dels concursants de Supervivientes.

Ni un escriptor, ni un poeta, ni un filòsof, ni un intel·lectual... Aquesta és l'Espanya que ve a la política

I després ens preguntem per què els rostres de la televisió continuen omplint les llistes dels partits polítics per a les eleccions del 28-A. Els últims a incorporar-se han estat a les del PP, Miguel Abellán, un torero que va guanyar el concurs de Mira quién baila, i a les de Vox, Rafa Lomana, un escalador i entrenador físic que va arribar a finalista de les edicions de Supervivientes.

Ni un escriptor, ni un poeta, ni un filòsof ―Gabilondo n'és l'excepció i ja va arribar fa temps―, ni un intel·lectual... Aquesta és l'Espanya que ve a la política. Després hi ha la que ja tenim, que no sembla gaire diferent de l'espectacle que promet donar-nos diàriament el pròxim Parlament. A Rufián li costarà força continuar sent l'atracció mediàtica del Congrés.

En el fons ells ―els que no representen― no són tan diferents de la societat que entre tots hem construït.  O hi ha alguna diferència entre la cridòria, la desqualificació i l'insult que habita en el Parlament amb el que escoltem en algunes tertúlies televisives?

Per als que sí que el van llegir, sempre quedarà el record de Táctica y Estrategia, l'única batalla que mereix ser viscuda i celebrada, que en el cas de Benedetti va ser arribar a ser necessitat per l'estimada, i a Espanya podria ser el de recuperar el coneixement de la literatura hispanoamericana. Mai no és tard per “quedarme en vos”, que diria l'uruguaià.