Si els polítics fessin política i anteposessin la raó a l'emoció, la posada en marxa d'aquesta Legislatura, la XIII, ja s'hauria escrit. Més enllà de distàncies ideològiques, en aquest nou bucle institucional cap al qual es dirigeix Espanya, compta, i molt, el factor humà dels actuals líders polítics. Una qüestió que no sempre és decisiva, però sí que resulta imprescindible perquè flueixi l'empatia, discorri pel bon camí qualsevol negociació i es puguin segellar pactes.

Sense una mínima capacitat de seducció sobre els adversaris, no és possible esquivar obstacles, apartar diferències o cedir espais. I en l'actual marc polític, els vetos creuats estan molt relacionats amb els desafectes personals. Ja saben que l'antipatia entre Pedro Sánchez i Albert Rivera és mútua. El primer no li perdona al segon que, el setembre de l'any passat, aprofités l'impacte de la dimissió de l'exministra de Sanitat, Carmen Montón, per presumptes irregularitats en un màster, per sembrar dubtes sobre la seva tesi doctoral. I el segon encara no ha superat que el líder del PSOE conquerís La Moncloa amb una moció de censura just en el moment en què totes les enquestes el donaven com a guanyador indiscutible d'unes eleccions i tots els miralls del Palacio de San Jerónimo li deien que era el més alt, el més guapo i el més capaç de tots els líders que ha parit la democràcia espanyola. D'aquella pols venen aquests fangs, amb els quals alguns pretenen normalitzar que Rivera torni a plantar el president del govern espanyol en funcions quan el convoqui la propera setmana una altra vegada a La Moncloa.

L'acord PSOE-Ciutadans sempre va ser més un desig de les elits que no una realitat política

Molts cops el factor humà porta a la supèrbia i aquesta a confondre les diferències polítiques amb la falta de respecte institucional i la litúrgia que precedeix qualsevol investidura, independentment que acabi sent o no fallida. L'actitud és tan pàrvula com insolent i diu molt de la complexa personalitat de Rivera.

Però com l'acord PSOE-Ciutadans sempre va ser més un desig de les elits que no una realitat política, atesa l'antipatia que es professen ambdós líders, tampoc un no s'ha d'entretenir massa en qui es desqualifica per si mateix amb els seus actes. El costat racional ens fa predictibles i el factor humà enfonsa les prediccions més benintencionades. Ni els pares intel·lectuals de Rivera no van imaginar mai que el projecte Ciutadans pogués descarrilar per la personalitat d'algú tan propens al narcisisme.

Esclar que Rivera no és l'únic que en l'actual univers polític destaca pel seu egocentrisme. Li passa a Sánchez, li passa a Iglesias, li passa a Casado i li passa a Abascal. Tots sembla que tenen la imperiosa necessitat de sentir-se protagonistes d'un canvi transcendental en la història. Tots es creuen inigualables. El líder del PSOE perquè va arribar al poder contra tot pronòstic i després d'haver estat enterrat i ressuscitat diverses vegades. El de Podemos perquè defensa que només la seva presència en el govern garanteix la justícia social en una Espanya on les cicatrius de la Gran Recessió encara són profundes. El del PP perquè creu que només ell pot garantir la unitat d'Espanya. I el de Vox perquè a la mà hi té la governabilitat de diverses comunitats autònomes.

Amb aquest material, jutgin vostès, però l'acord no treu el nas per enlloc. El factor humà porta sovint a equivocacions estrepitoses com la de l'exercici de vetocràcia que bloqueja la possibilitat que el proper 23 sigui investit un president de govern. Continuem esperant...