La carta que el govern espanyol va enviar el gener als jubilats anunciant la pujada d'un 0,25 per cent de la seva pensió ha fet més per la mobilització dels iaios que qualsevol plataforma organitzada que hagi animat a la protesta. Gastar més diners públics en un mailing d'autobombo indecent i fal·laç que a revisar la quantia de les pensions diu molt del que li importa a la dreta espanyola que els avis puguin viure dignament. I això que gairebé el 40 per cent del seu electorat té més de 66 anys i la mitjana del seu votant frega els 57.

Allò del respecte als cabells blancs i d'honrar els avis no va amb ells. N'hi ha prou d'escoltar Celia Villalobos queixar-se que alguns fa més anys que cobren la jubilació que temps han treballat. Què en sabrà la reina del "Candy Crush" del que és esllomar-se i pagar amb poc més de 600 euros la llum, l'aigua, la calefacció i el menjar i encara així destinar uns cèntims per ajudar el fill a l'atur o els nets que busquen la primera feina.

Si Villalobos no havia ofès prou, surt Cristóbal Montoro a ofendre una mica més amb una insultant baixada de l'IRPF als jubilats, una cosa que ja havia anunciat d'altra banda la tardor passada per a rendes baixes i col·lectius dependents i mai no va complir. Això per no parlar que la mesura afectaria els que tenen la pensió més alta, que són el menor nombre, perquè la resta, més d'un 60 per cent, fa temps que estan exempts de l'impost sobre la Renda.

Que hagin estat els jubilats que hagin pres el carrer és tota una lliçó de dignitat que només els que estan carregats d'anys són capaços de donar

I això mentre el PP construeix el seu discurs sobre pensions sobre dues grans fal·làcies: una, que va heretar en fallida el fons de reserva de la Seguretat Social i dos, que el Govern anterior també va baixar les pensions. Més de 60.000 quedaven a la guardiola de les pensions quan Rajoy va arribar al Govern. No queda ni un euro. I el PSOE va congelar el primer any de la crisi les pensions, sí, però salvant de la refrigeració les mínimes i després d'incrementar-les entre 2004 i 2011 un 50 per cent.

L'insult i la fal·làcia no pot ser més gran, però es tracta tan sols de sortir al pas de la protesta, calmar la ira dels manifestants de cabell gris i apaivagar una societat on no hi ha cap col·lectiu que no empatitzi amb aquesta indignació.

Que hagin estat els jubilats, i no els treballadors precaris, els falsos autònoms o els directament explotats que hagin pres el carrer és tota una lliçó de dignitat que només els que estan carregats d'anys són capaços de donar. Ara només falta que des de micròfons i diaris deixem de parlar amb tanta solemnitat de la necessitat d'apujar salaris i comencem a explicar com i en quines condicions treballen els de 20, els de 30, els de 40 i els de 50 anys. No fa falta que mirem molt lluny per adonar-nos que no n'hi ha prou de pontificar, sinó que cal reivindicar que es dignifiqui el treball en tots els sectors i en tots els àmbits del nostre mercat laboral.