Disculpin, aquesta és una història de periodistes, polítics, pressions, interferències, insults i amenaces. Res que els incumbeixi gaire, tret de per allò que una democràcia és menys democràcia sense una premsa lliure. Però en això les regles també han canviat. Avui és notícia, i a les portades dels principals diaris, el que abans ens ensenyaven a les facultats de Periodisme que mai havia de ser-ho.

Que ningú no s'esperi aquí cap justificació a una intromissió política, per mínima que sigui, en l'exercici del periodisme, i encara menys una justificació amb una campanya d'assetjament. I això és el que l'Associació de la Premsa de Madrid (APM) ha denunciat, després que un grup de col·legues demanés empara per sentir-se víctima d'una persecució personal per part d'alguns líders de Podemos que, pel que sembla, inclou amenaces, encara que només uns quants diuen haver-ne vist les proves.

Cadascú és lliure de denunciar les pressions on consideri oportú. Només faltaria! I l'APM té l'obligació de donar empara a qui ho demani si la denúncia està justificada, una altra cosa és que no hagi estat aquesta la resposta de l'associació quan d'altres van ser atacats, assenyalats, pressionats i fins i tot apartats de les seves funcions per satisfer la insaciable fam dels polítics per deslliurar-se de periodistes incòmodes. A partir d'ara, està obligada a fer-ho sempre, no només quan la reprovable conducta arribi de les files de Podemos.

Mai, com en els últims anys, no s'ha vist un maltractament semblant de la política cap a la premsa. I l'APM no sempre va estar a l'altura en la defensa d'un periodisme lliure. El poder, els que aspiren a conservar-lo i els qui anhelen obtenir-lo algun dia, no estan disposats a pagar el preu d'una premsa lliure. I cada vegada ho fan amb menys dissimulació.

Els periodistes són obsessivament vigilats pels polítics. Cada opinió expressada i cada línia escrita són cada dia motiu d'assenyalament

Els periodistes són obsessivament vigilats pels polítics. Cada opinió expressada i cada línia escrita són cada dia motiu d'assenyalament. L'"amb mi o contra mi" és al cap del carrer al Parlament, als governs i a tots els partits. Que aixequi la mà el primer periodista de carrer que no hagi estat pressionat per un grup o un altre, sigui de l'oposició o del govern.

En això no hi ha diferències. Per això, més enllà del precedent que ha establert l'APM amb la seva denúncia o del sobtat descobriment que als periodistes se'ls pressiona i se'ls assetja a les xarxes socials, crida l'atenció en aquest assumpte la pressa que s'han donat altres partits en la defensa d'una llibertat de premsa tan poc respectada com trepitjada des de les sigles que representen.

Abstinguin-se senyors del PP i del PSOE de fer valoracions, de posar-se les mans al cap o de parlar de tics autoritaris. Pensin ben bé allò de "qui estigui lliure de pecat..." perquè són molt pocs els que, de veritat, tenen un respecte per la llibertat i la diversitat de premsa que vagi més enllà d'un pronunciament retòric.

P. D. I als periodistes que declaren sentir por en escriure sobre el polític o el partit de torn, convé que algú els expliqui el que ens ensenyaven als del "pla antic": Por d'un polític? Pànic és el que ha de sentir ell cada vegada que tu t'asseguis davant del teclat de l'ordinador o davant d'un micròfon. Al cap i a la fi, la política és una ocupació passatgera i un és periodista per a tota la vida.