No sempre van ser capaços de compartir el mateix espai. I no parlem d'intercanviar unes paraules al menys protocol·làries o de passadís. No fa tant que es detestaven mútuament, però el temps en política, com en l'amor, ho cura tot. González i Aznar junts fan petar la xerrada animadament i intercanvien reflexions sobre la capacitat d'assolir consensos, sobre la insuportable lleugeresa dels qui els van succeir en el nou temps polític i sobre el "bipartidisme imperfecte". Quins temps aquells d'alternança, encara que no fos pacífica!

Espanya ―més ben dit, els actuals líders polítics― no saben com sortir del laberint en què ells mateixos ens han posat. Serà perquè la puresa ―o la paraula dada― i l'eficàcia no sempre van de la mà en la cosa pública. Qui no s'ha desdit de les seves posicions inicials? No n'hi ha cap ni un que pugui fer-ho. I encara que Rivera ha estat el cas més palmari, Sánchez, Iglesias i Casado tampoc no són immaculats.

Però una cosa és això i una altra que els expresidents González i Aznar es lamentin que l'actual política de blocs recompensi els extrems, sense recordar que els temps de centralitat que ambdós enyoren als qui beneficiaven sobretot era als nacionalismes que ells mateixos van engreixar legislatura rere legislatura en funció de com fossin de precàries les seves majories.

Dir ara que en el bipartidisme es governava sempre buscant la centralitat és tant com negar-se a si mateixos i les seves trajectòries, a més d'exigir als d'ara una cosa que ells van ser incapaços durant el temps que van estar en la primera línia

Ara resulta que la paràlisi actual pot posar fi a dècades d'èxit de l'economia i l'estabilitat del país. Com n'és de fràgil la memòria i com de ràpid l'oblit! Espanya estava al caire de l'abisme institucional i econòmic abans del bloquisme. Tan senzill com recuperar l'hemeroteca. Potser ha oblidat Aznar el que deia quan va governar Zapatero? És probable que González hagi esborrat del seu disc dur el que pensava de Rajoy i els seus governs? No cal tampoc recórrer a les opinions que ambdós sostenien en públic sobre les polítiques dels seus contraris perquè la crítica envers els seus era igual de prolixa.

Dir ara que en el bipartidisme es governava sempre buscant la centralitat, que els actuals líders estan a punt d'espatllar el que sempre ha funcionat o que urgeix fer polítiques "pactades i de consens" a imatge de les "grans coalicions" és tant com negar-se a si mateixos i les seves trajectòries, a més d'exigir als d'ara una cosa que ells van ser incapaços durant el temps que van estar en la primera línia.

Tret de, és clar, que Aznar pretengués amb la seva al·locució indicar a Casado el camí de l'abstenció per desmentir que els socialistes siguin menys sectaris que la dreta quan es tracta d'apuntalar l'estabilitat del país. Si era aquest el missatge, que ho digui alt i clar. La investidura de Sánchez estaria resolta en aquest cas. Una altra cosa seria el que durés aquest govern de majoria exigua. El PSOE ja va demostrar, el 2016, que qui es fica en política ha d'estar disposat a pactar fins i tot amb el diable. El 2019 li toca al PP de Casado? Els expresidents han parlat... i no per separat, sinó en una demostració de la seva actual bona sintonia. Mai no és tard si...