Quan l'esquerra recorda els èxits del primer govern de Zapatero acostuma a incloure entre ells la llei de memòria històrica, un text que onze anys després encara cou en un sector de la dreta espanyola. El que la memòria amaga és que aquella va ser una norma reclamada per ERC i que el PSOE va acceptar impulsar perquè entre 2004 i 2008 depenia dels vots dels republicans per tenir majoria al Congrés dels Diputats. Altrament, qui sap quant temps més les víctimes de la Guerra Civil i el franquisme haurien hagut d'esperar per veure reconeguts alguns drets per haver patit persecució o violència. Felipe González es va oposar a legislar sobre això durant els més de 14 anys en la presidència del govern espanyol amb l'argument que no convenia remoure velles brases sota les quals hi continuava havent foc.

La memòria oblida —o amaga— també que Zapatero va transigir amb els desitjos del PP de no remoure el passat del Valle de los Caídos per no molestar l'Església Catòlica i satisfer el desig dels monjos benedictins, a l'orde dels quals el dictador va encomanar la gestió del monument de la vergonya i l'horror allà per 1957, i que cada any costa a les arques públiques més de 700.000 euros.

La llei va eximir de l'obligatorietat de retirar els símbols franquistes a tots els edificis de l'Església si es presentaven raons artisticoreligioses. Però darrere d'aquella transaccional, pactada en l'últim tràmit de la llei, no hi havia més que l'afany d'excloure de la norma el Valle de los Caídos, més enllà del que van anomenar l'obligada i mai no complerta "despolitització" del recinte, ja que cada 20 de novembre, allà es commemora una missa en record del dictador.

Tot gràcies a la pressió exercida durant la tramitació de la llei del que fos ponent pel PP i després ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, home de profundes conviccions religioses, membre de l'Opus Dei i habitual de la meditació al Valle de los Caídos amb els seus amics els monjos benedictins.

El principi de separació entre Església i Estat continua sent una assignatura pendent a Espanya

La dreta va pactar el dissens a canvi que Zapatero "aparqués" el futur del Valle de los Caídos i la sempiterna polèmica sobre el trasllat de les restes del dictador. L'expresident va claudicar als desitjos de l'Església i de Fernández Díaz, va rebre per això tota mena d'elogis d'alguns mitjans de comunicació amb què l'exministre tenia una estreta relació i va demostrar, malgrat la seva declarada aposta pel laïcisme, que el principi de separació entre Església i Estat continua sent una assignatura pendent a Espanya. Altrament, fa temps que els benedictins haguessin sortit de Cuelgamuros, no haurien pogut resistir-se al dictat de la justícia per exhumar les restes dels represaliats pel franquisme, ni Patrimoni ho hauria permès.

Recordin quin va ser el primer acte públic i qui el va organitzar al qual Zapatero va anar després de sortir de La Moncloa el 2011, i veuran l'agraïment que l'Església Catòlica professava ja llavors a un expresident que durant molt temps va dibuixar com un autèntic "menjacapellans" que trencaria Espanya i ressuscitaria tots els dimonis de la guerra. Quant fariseisme!

I aquí, el fons de la polèmica que aquests dies es viu al Valle de los Caídos.

D'aquelles noces...