Pletòric, satisfet, somrient i un pam per sobre de la catifa vermella. El pas el porta de sèrie. El missatge l'havia preparat a consciència. Pedro Sánchez ha enviat, després del 26-M, tots els partits al racó de pensar perquè canviïn les seves estratègies. A Podemos, perquè desisteixi d'entrar en el govern espanyol. A Ciutadans, perquè elimini el cordó sanitari al PSOE. El PP ja en té prou amb pensar sobre ell mateix. I a Vox, ni esmentar-lo. Si a Europa s'aïlla a la ultradreta, per què no fa el mateix Albert Rivera.

Convé potser rebaixar la pressió i situar-se més enllà del soroll entorn dels possibles pactes postelectorals. Les peces encara s'estan movent. Dins i fora dels partits. I no només per a la formació dels governs locals i regionals. Tot el que escoltin o llegeixin en aquestes hores de ressaca electoral potser no serveix més que per escalfar motors i posar alguns morts sobre la taula negociadora.

Si Sánchez ha reprès la idea d'un govern en solitari és perquè dona per amortitzat ja un Pablo Iglesias que fins i tot els seus han arrossegat per la via dels fets a un reconeixement explícit que Podemos no ha funcionat com a organització política, sinó com una marca mediàtica vinculada a la figura d'un líder. Errejón, per tant, no és la causa de la desfeta dels morats. Si fos així, l'enfonsament de la marca s'hauria quedat dins dels límits de l'M-30. El partit s'ha esfumat a Castella La-Mancha, a Cantàbria, a Andalusia i a la ciutat de València. A Navarra, Múrcia i Castella i Lleó ha quedat en la irrellevància. I només és clau per a la formació de govern a les Balears, Astúries i La Rioja. Dels ajuntaments del canvi, millor ni en parlem. Només ha quedat Cadis.

Si Sánchez ha reprès la idea d'un govern en solitari és perquè dona per amortitzat ja Pablo Iglesias

I, encara que Sánchez estava disposat a explorar la configuració d'un govern de coalició abans del 26-M, els resultats de diumenge l'han fet canviar d'opinió per a satisfacció dels qui mai no van veure amb bons ulls, ni dins ni fora del PSOE, el desembarcament dels morats en els ministeris, encara que no fossin els d'Estat.

Si el president ha viatjat fins a París, un dia abans de la cimera de Brussel·les, ha estat per solemnitzar a l'Elisi un acord amb l'Europa liberal. I és que en la "família" política de Rivera els cordons sanitaris a qui ofeguen és als partits d'ultradreta, no a l'esquerra moderada.

L'actual és un moment en què Ciutadans haurà de decidir si els propers quatre anys s'instal·la en l'espai de la dreta i renuncia definitivament a la centralitat o si, al contrari, torna als seus orígens, recupera la moderació, facilita acords en una direcció i fuig dels extrems, que és el que fan els seus socis europeus. La pressió sobre el líder dels taronges no ha fet més que començar. I ell, de moment, calla i deixa parlar Villegas, Arrimadas i cia. El que diguin Aguado i Villacís no compta. El partit s'està jugant en una altra lliga. I l'àrbitre, que no sempre ve de la política, pot condicionar el resultat. Estan en això.