Mort i dolor. Són part de la vida, més aviat, obstacles inexorables d'aquesta. Un destí inevitable de qualsevol horitzó vital. La gran família socialista passa per tot això aquests dies amb la sobtada mort de Carme Chacón, de tan sols 46 anys. Allà hi eren tots. Els que l'estimaven, els que la van apreciar, els que la van tolerar i els que només la coneixien. Els més propers, els íntims i els més distanciats. Els que la respectaven i els que la ignoraven. És el que té Espanya, que cal traspassar perquè parlin bé d'un. I d'ella, a l'hora de l'adéu, van parlar bé tots.

Pel carrer Ferraz, convertit en una improvisada capella ardent, vam veure l'aflicció sincera al rostre de Sabater, el silenci d'Alfonso Guerra, les llàgrimes i els ulls enfonsats de Susana Díaz, la serietat de Pedro Sánchez, la correcció de Patxi López i el veritable calvari pel qual passa el seu gran i veritable amic, José María Barreda.

Sí, units en el dol, en aquesta oportunitat que de vegades serveix per reconstruir llaços trencats i de vegades per ensenyar-nos només a conrear un sa record, però van ser incapaços d'estar junts.

Malgrat el dolor compartit i malgrat la unió del comiat, va ser impossible una veritable imatge de família

La família socialista passa per moments foscos, i la sobtada marxa de la primera ministra de Defensa d'Espanya ha afegit negror al trànsit polític pel qual travessen unes sigles centenàries. Malgrat el dolor compartit i malgrat la unió del comiat, va ser impossible una veritable imatge de família, la que haguessin transmès en un mateix enquadrament de càmera els qui avui aspiren a la secretaria general del PSOE per la qual en el seu moment també va competir Chacón. Va ser impossible la sincronia.

I això que no era necessària la impostura, tan sols un acte de valor i reconeixement conjunt de la desolació per la pèrdua d'un dels seus. Si Alfredo Pérez Rubalcaba, amb qui l'exministra de Defensa i Habitatge va tenir serioses diferències en els últims anys, va ser capaç de recordar la seva figura, sense escarafalls i amb paraules mesurades ("La mort sempre és un assumpte horrorós, però quan qui mor té 46 anys hi ha un punt d'injustícia que ho converteix en una cosa més horrorosa encara"), per què no ells junts i a l'uníson?

Fa anys, probablement des d'aquell congrés de Sevilla que Chacón va perdre per 22 vots davant Rubalcaba, que el socialisme necessita un gest d'unitat que el reconciliï amb si mateix. La capella ardent de Carme Chacón va ser a més d'una ocasió perduda, el millor homenatge que els aspirants a les primàries socialistes podrien haver retut a la memòria de l'exministra i de tants i tants socialistes que esperen l'apaivagament d'un partit que fa temps va decidir arrencar-se els ulls i fins i tot les vísceres.

Que la terra li sigui lleu... I allà on sigui a veure si és capaç de passar revista a les tropes socialistes i enviar el seu últim "Capità, mani ferms".