A la Grècia clàssica, Zeus era el déu més destacat de l'Olimp, una mica així com un pare de família, fins i tot per a aquells que no eren fills seus. Supervisava l'univers, res no s'escapa del seu control, tot passava pels seus ulls i les seves mans.

En el PP dels noranta, Rodrigo Rato gaudia a Gènova i a La Moncloa d'una omnipresència que podria igualar-se a la dels grans déus. Era a tots llocs, vigilant tots els moviments del poder i a punt per intervenir quan era necessari i perquè es complissin els deures contrets.

Per això algú tan proper i lleial a l'exvicepresident com José Manuel Fernández Norniella l'anomenava Zeus, és a dir Déu. Ell mateix s'atribuïa haver atorgat poder i patrimoni a empresaris i ministres que, sense la seva magnanimitat, alguns no haguessin arribat ni a porters de discoteca (dit amb tot el respecte per als guardians de les sales de lleure).

Ell mateix s'atribuïa haver atorgat poder i patrimoni a empresaris i ministres que, sense la seva magnanimitat, alguns no haguessin arribat ni a porters de discoteca 

Posava i treia rei, repartia càrrecs, sous i beneficis a tort i a dret. La família i ell, això sí, sempre el primer. Sent ministre ja amagava 7 milions offshore, va blanquejar capitals, va pagar amb diners il·lícits préstecs bancaris i va transferir donatius des de paradisos fiscals. Això a més que cinc de les empreses familiars dels Rato –en fallida quan l'exvicepresident arriba al Govern– van facturar 82 milions d'euros entre 1998 i 2002 a nou companyies que ell mateix va privatitzar des de La Moncloa. De totes en va treure profit. El miracle era ell i el mercat, també, ja que segons l'UCO va crear una empresa per aprofitar-se de la reconversió del sector públic i treure'n profit.

La seva immoralitat no entenia de límits i tot i així no va entendre mai per què Aznar va elegir Rajoy i no a ell per succeir-lo com a president del PP. Només des de la indecència i la impudícia es pot entendre que no tingués complexos a blanquejar a més part de la seva fortuna des d'un correu electrònic del Fons Monetari Internacional, des d'on va haver de sortir per la porta del darrere i sense donar més explicació que l'estrictament personal per dedicar-se a cura dels seus fills. I ara pretenen dir-nos que ningú no va saber els motius pels quals va sortir fugint? Ningú no es va preocupar d'esbrinar el perquè d'una estampida amb què va deixar Espanya al peu dels cavalls? No sabien ni el PP ni Rajoy de les seves aventures quan li van confiar la presidència de Caja Madrid i després de Bankia, on va seguir fent de les seves?

Massa preguntes per a les quals és probable que mai no obtinguem resposta. Almenys, ens queda la imatge de la decadència i l'oprobi d'algú que va passar de l'Olimp a l'Avern i que de governar el cel com Zeus a arrossegar-se, com Hades, pels soterranis de l'Infern. Allà ja només podrà regnar entre els morts per la corrupció, que ja n'hi ha massa.