No són unes eleccions autonòmiques més perquè Catalunya vota sota la síndrome d'una intervenció política des de Madrid, per la qual cosa la lectura nacional aquesta vegada serà més gran que mai. Mariano Rajoy se la juga per motius obvis; Pedro Sánchez té al davant la primera prova amb què verificar si Catalunya és o no la pista d'enlairament per a la recuperació del PSOE; el resultat de Ciutadans pot apoderar un Rivera que ja s'ha apropiat de la bandera del patriotisme constitucional que abans enarborava en exclusiva la dreta tradicional, i Pablo Iglesias haurà d'explicar el perquè del complex de l'esquerra espanyola respecte a la catalana que li va portar a delegar a Colau la posició del partit en un assumpte de rellevància nacional.

La nit serà frenètica a tots els quarters generals, però molt més al del partit del govern espanyol. Se la juga Catalunya, se la juga Espanya i se la juga l'Estat, inclosa la seva Prefectura per haver renunciat abans de l'1-O al paper d'arbitratge que li atribueix la Constitució per assumir com a pròpia la posició de l'Executiu. Tot i així, Mariano Rajoy sap que el resultat tindrà una transcendència crucial per als seus i el seu futur immediat.

Al cap i a la fi, va ser ell qui va decidir aplicar el 155 en última instància, destituir tot el Govern i cridar a les urnes. I si després de tot això el PP queda relegat —tal com pronostiquen totes les enquestes— a un paper irrellevant en l'escena catalana, creixeran les crítiques, tant internes com externes. Segur que la factoria FAES ja té l'argumentari redactat i l'oposició, el relat preparat amb el qual embastar l'ofensiva contra qui té l'obligació de liderar un projecte polític que torni a connectar emocionalment una part de Catalunya amb la resta d'Espanya.

A partir de demà, no hi haurà socialització possible del resultat si el bloc constitucionalista no aconsegueix un vot més que el secessionisme. I si Ciutadans i PSOE juguen en un escenari win-win —perquè és segur que milloraran les dades de fa dos anys—, el PP quedarà sol davant la derrota.

El daltabaix es dona per fet, i els esforços dels últims dies ja són només per protegir Mariano Rajoy del desastre que tan sols una victòria de l'anomenat bloc constitucionalista li permetria sortir-ne airós

Així les coses, abans de saber el resultat, al carrer Gènova —i, sobretot, a La Moncloa— ja ha començat l'"operació blindatge", perquè en el partit del govern espanyol hi ha molt mal auguri davant l'obertura imminent de les urnes, encara que alguns intentin aferrar-se a aquest 25% de vot ocult que els sondejos no reflecteixen i que creuen que els afavoreix.

En tot cas, el daltabaix es dona per fet, i els esforços dels últims dies ja són només per protegir Mariano Rajoy del desastre que tan sols una victòria de l'anomenat bloc constitucionalista li permetria sortir-ne airós. "El que passi el 21-D no és extrapolable al panorama nacional, Ciutadans és un partit que va néixer a Catalunya i el seu creixement allà no tindrà una traducció immediata a la resta d'Espanya" i "el resultat d'Albiol no és el resultat de Mariano" són reflexions que se senten aquestes darreres hores als cenacles madrilenys com un exercici d'autoprotecció recurrent davant la possibilitat que ni el 155, ni en l'empresonament dels líders del procés, ni la fugida de Puigdemont ni la campanya no hagin canviat res. Això seria que Catalunya es despertés divendres perfectament dividida en dos blocs, amb dos milions de catalans inassequibles al descoratjament de l'independentisme, malgrat les conseqüències reals i immediates que va provocar la DUI.

El fracàs seria majúscul, i algú hauria de fer, si es donés aquest escenari, una anàlisi seriosa del que s'ha fet fins ara, però sobretot del que caldrà fer en el futur, que no podrà ser en cap cas esperar només la resposta dels tribunals ni una aplicació sine die del 155.