"Houston, tenim un problema". Ho va dir l'astronauta Jack Swigert a l'Apol·lo 13 i ho dirien, segur, els del comando Aranzadi ahir a la nit a La Moncloa. Pareu les màquines. Freneu l'ímpetu perquè això és un parèntesi, una frenada en sec. Por de l'abisme, es diu.

Carles Puigdemont no va declarar la independència, encara que tampoc va renunciar a ella, cert. Més aviat va dir que l'assumia, però que suspenia els efectes d'una declaració mai no aprovada ni declarada. Tot molt boig i molt de sinònims, perquè no és el mateix declarar, que proclamar, i molt menys assumir un mandat que no existeix, que és el que va fer el Molt Honorable durant uns segons per després demanar una treva i cridar al diàleg.

La principal fractura ara és al bloc de l'independentisme i si la tensió a les seves files va en augment, Puigdemont s'haurà immolat en nom d'un procés que no acabarà, almenys amb ell com a president, i que podria acabar en un avançament electoral. Si la CUP se'n va definitivament del Parlament, com ha dit, JxSí es queda en minoria i la Legislatura haurà acabat.

Així que Rajoy té un problema, però també una oportunitat. Ni el 155, ni el 116, ni els poders coercitius amb què va dotar el Constitucional... Cap dels instruments estudiats a La Moncloa en els últims dies per frenar el desafiament secessionista no podria activar-se immediatament perquè de les paraules del president no es desprèn cap efecte jurídic y el text firmat fora del Parlament pel bloc independentista no passa de brindis al sol.

Han provocat la crisi institucional més important en dècades, una destrossa econòmica de proporcions colossals, però el cert és que han ensumat la por de les conseqüències

Diguin el que diguin, a Puigdemont li va agafar la por escènica i es va esmunyir pel camí d'una fórmula "patxanguera" que ens torna a la casella de sortida, i és que hi ha un alt percentatge de catalans que ha augmentat, segur, en les últimes setmanes que fa temps que va desconnectar emocionalment d'Espanya, que no se sent còmode amb l'actual marc de convivència i que vol canvis. Ho van intentar per la força, han provocat la crisi institucional més important en dècades, una destrossa econòmica de proporcions colossals, però el cert és que han ensumat la por de les conseqüències.

I ara què, es preguntaran. Diàleg amb qui i per a qui? El Govern espanyol no negociarà cap consulta sobre la independència i cap president no acceptarà negociar amb algú que ha decidit donar una puntada de peu al tauler constitucional. Europa? És el propòsit de Puigdemont, que amb la seva alambinada al·locució va deixar astorats a propis i estranys. Especialment a propis, que volien independència i independència ja. Aviat serà un botifler

En el pitjor dels escenaris entrem en la cronificació del conflicte. En el millor, en un temps nou. El president del Govern espanyol haurà de decidir, i no molt tard, si agafa el rave per les fulles o, al contrari, dona mostres d'haver entès que això de Puigdemont ha estat una autèntica marxa enrere, un fracàs de l'independentisme i que, tot i que provocarà encara més inestabilitat política, econòmica i institucional, també pot obrir una porta a la solució del problema. Si Puigdemont va poder frenar, el Govern espanyol també ho hauria de fer. La compareixença de la vicepresidenta no convida a l'optimisme. I si el Govern espanyol activa demà, com sembla, el 155, cometrà una bestiesa històrica. Pareu les màquines!