De sobte, els partits grans s'han fet petits, diminuts. Però continuen sense donar-se per assabentats. Ells, a la seva. El PP, a tapar tot el que pugui de la fossa sèptica en què molts dels seus van convertir les institucions públiques. El PSOE, a gaudir del seu circ. Fa anys que es va quedar sense discurs, sense projecte, sense líder i sense més de 5 milions dels seus votants i en lloc de buscar solucions per al corc que destrueix la seva estructura orgànica i política, ha decidit fer camí cap a la decadència. Les seves primàries no ofereixen més alternativa que la d'un candidat que garanteix un infart fulminant per a les sigles i el sistema i una altra que serà com ingerir un verí lent però segur.

Per més que Rajoy s'amagui i hagi tornat a passar el calze de la corrupció i el desvergonyiment als Casado, les Levy i els Maroto perquè defensin les sigles, el cas Lezo no li sortirà gratis ni el conclourà amb la marxa d'Esperanza Aguirre de l'Ajuntament de Madrid.

La dimissió de qui va ser una de les més recalcitrants crítiques internes, després de l'ingrés a presó d'Ignacio González, no servirà de gaire a un partit on no pocs dels seus "notables" han fet de la vida pública una il·legal i mesquina forma d'enriquir les sigles i d'incrementar les fortunes personals. Massa tard perquè el president del govern espanyol pretengui delimitar l'escàndol a Madrid i a una banda de lladres que Aguirre no va vigilar.

El cas Lezo no és el cas González, ni el cas Aguirre, ni el cas Madrid: és el cas PP amb majúscules

El cas Lezo no és el cas González, ni el cas Aguirre, ni el cas Madrid. És el cas PP amb majúscules. La mare de totes les instruccions judicials que s'han obert en els últims anys en les instàncies polítiques. I no se n'han obert poques: Gürtel, Púnica, Taula, Brugal... En elles cohabiten personatges de l'univers popular, de l'elit empresarial, de l'aristocràcia financera i del món de la comunicació.

Rajoy no pot al·legar en aquest cas ni desconeixement ni sorpresa. Coneixia tot allò que ha descobert el jutge Velasco: que el president de la Comunitat de Madrid portava un nivell de vida gens d'acord amb el seu sou de funcionari públic; que el Canal de Isabel II era una bomba de neutrons l'ona expansiva de la qual es podia carregar empresaris, periodistes i polítics i que el PP de Madrid, com el de València, el de les Balears o el de Génova, s'havia finançat il·legalment. Va mirar cap a un altre costat, va guardar els dossiers que li van arribar a la taula del seu despatx, va callar davant de tant lladronici... I quan tot va explotar, se'n va anar a caminar al Brasil per no haver de donar explicacions.

Tard o d'hora haurà de donar-les, al jutjat i al Parlament. I, llavors, el president ja no podrà dir allò de "coi, quina tropa!" que va proferir llavors. Per acció o omissió, ell va formar part d'aquella infecta catèrvola. I, ara, sense majoria en el Parlament, pendent de precaris acords i amb els mitjans amics sota la lupa judicial, ja no podrà fer el que va fer en els temps dels SMS a Bárcenas, amagar el cap i esperar que s'escampi.

Si el PSOE camina tan entretingut en el seu espectacle que no és capaç d'enfocar sobre el màxim responsable de tanta obscenitat, ja ho faran d'altres. Al cap i a la fi, ja hi ha exemples de democràcies no tan llunyanes a la nostra on la resposta progressista a la crisi econòmica, les seves causes i les seves conseqüències, no ha arribat de la socialdemocràcia.