Pedro Sánchez no ha estat sempre Pedro Sánchez. Bé, el que no ha estat sempre és president del govern espanyol. En realitat, acumula més anys de no ser-ho que de ser-ho, encara que en un mes i mig hagi assumit el paper amb la facilitat i l'excel·lència d'algú que fa lustres que és a La Moncloa. Per alguna cosa es deia en el seu propi partit que no havia nascut per a secretari general del PSOE, sinó només per a cap de govern.

El tema és que va ser una cosa abans que l'altra. I el problema, que el passat sempre crida a la porta. En el seu cas ho ha fet tot just aterrar en el càrrec: que si l'exigència de fer públics els noms de l'amnistia fiscal; que si la urgència d'aprovar un nou model de finançament autonòmic; que si l'augment la despesa pública; que si la derogació de la reforma laboral; que si la llei mordassa; que si la monarquia...

Caram! La monarquia? Sí, el president del govern espanyol també tenia una opinió en el passat sobre el cap d'Estat, que no coincideix amb la d'ara. D'allò no en fa tant.

Corria l'any 2014 i Pedro Sánchez era llavors un diputat desconegut. Joan Carles I havia pres al gener la decisió d'abdicar. Al març li ho va comunicar al president del govern espanyol, i tres dies després al cap de l'oposició. Mariano Rajoy i Alfredo Pérez Rubalcaba van mantenir no obstant això el "secret", que no es faria públic fins al 2 de juny. Tan sols vuit dies després aquell anònim parlamentari socialista cridava a obrir una reflexió serena sobre els privilegis de la Corona.

I el Pedro Sánchez de llavors, que tres dies després anunciaria el seu desig de presentar-se a les primàries per a la secretaria general del PSOE, es mostrava partidari que els espanyols decidissin sobre monarquia o república, si bé deia que hi havia altres qüestions més urgents per a una reforma constitucional.

La literalitat va ser la que segueix: "Som un partit republicà, però som també un partit constitucional. El que vull és una monarquia renovada, exemplar, i que se suprimeixin prerrogatives com el principi d'inviolabilitat del Rei". Allà van quedar gravades les seves paraules per a una hemeroteca que no perdona i posa cadascú davant el seu propi mirall.

Molta memòria històrica, molt Valle de los Caídos, molta exhumació de les restes de Franco... però la monarquia no es toca

El Sánchez que avui es posa de perfil davant de l'escàndol desencadenat pels enregistraments a l'"amiga entranyable" de Joan Carles I i evita que la ministra d'Hisenda hagi de pronunciar-se en el Congrés sobre les possibles estructures opaques al fisc creades pel rei emèrit és el mateix que qüestionava també el procés d'aforament a Joan Carles I.

Tant va ser així que la seva coneguda posició de llavors davant de l'esmena que el PP va impulsar per blindar Joan Carles I al projecte de llei de racionalització del sector públic que modifica mínimament la Llei Orgànica del Poder Judicial va obligar el PSOE a desmarcar-se per primera vegada en la història de la democràcia en una votació sobre la Corona.

Eren altres temps, esclar. El president de govern era llavors un aspirant al lideratge socialista, competia per la secretaria general contra Eduardo Madina i José Antonio Pérez Tapias i lluitava pel vot d'una militància sempre més a l'esquerra que els seus quadres. Per això va discrepar en públic tant per la forma utilitzada per a l'aforament com pel fons i defensés que tret de Felip VI cap altre membre de la Família Reial no havia de tenir un de blindatge civil i penal.

Com hem canviat! Molta memòria històrica, molt Valle de los Caídos, molta exhumació de les restes de Franco... però la monarquia no es toca, ni tan sols per investigar si hi ha o no proves que el rei emèrit hagués comès algun delicte.

Doncs igual que no és qüestió menor treure les restes del dictador de Cuelgamuros, tard o d'hora Felip VI i els qui creuen que li fan un favor llançant terra sobre el passat del rei emèrit hauran d'apreciar la necessitat que té la Corona de legitimar-se democràticament. I la posició de Sánchez i el seu Govern de defugir l'escàndol sobre el presumpte delicte fiscal de Joan Carles I no fa més per contribuir que el debat arribi més aviat que tard. Temps al temps.