En el moment dels comiats, hi ha dues classes de persones: les que se'n van en silenci i amb respecte i les que ho fan amb soroll i voluntat de fer mal. Pedro Sánchez és dels segons. El dubte sobre si les llàgrimes vessades en el moment de la seva renúncia a l'acta de diputat van ser d'emoció sincera o de ràbia continguda van quedar dissipades en tot just 24 hores davant de les càmeres de La Sexta.

A les portes del Dia dels Difunts, l'exsecretari general del PSOE va decidir sortir als televisors de tres milions d'espanyols i no deixar canya dreta. Periodistes, empresaris, bancs i companys de partit... Tots van formar part d'una conjura perquè ell caigués. Els mateixos, oblida, que es van confabular perquè arribés volant fins a la quarta planta de Ferraz. I llavors no va dir res. Ni es va queixar de les línies editorials, ni de les conspiracions, ni de les cites als reservats dels hotels, ni dels euros deixats per a la seva campanya de primàries.

La defenestració, per descomptat, no ha tingut a veure ni amb les seves sis derrotes electorals, ni amb la fractura provocada en un partit centenari, ni amb el bloqueig del sistema institucional que va provocar la seva acció política. Molt menys encara amb el resultat de dues votacions en tants altres comitès federals, els membres dels quals, per cert, ell mateix va designar quan va ser elegit secretari general.

A Sánchez, segons el seu relat, el van tombar per roig perillós, per flirtejar amb Podemos, per entendre que Espanya és una nació de nacions

Res d'això no compta. A Sánchez, segons el seu relat, el van tombar per roig perillós, per flirtejar amb Podemos, per entendre que Espanya és una nació de nacions, per creure que els catalans mereixen un altre reconeixement i per negociar amb els nacionalistes. El que és curiós és que no expliqués res d'això en els últims deu mesos ni als espanyols ni als socialistes, als quals va fer ratificar, per cert, un pacte de govern, no amb l'esquerra populista, sinó amb Ciudadanos. Llavors, Pedro el Roig, com el 2014, era de dretes, una garantia d'estabilitat per al sistema i per a l'esquerra conservadora.

És el que tenen els morts, que de vegades tornen. Uns, per venjar-se, i d'altres, per pregar que els dimonis s'emportin la seva ànima a l'infern. De moment, l'últim secretari general del PSOE ho ha fet per desmentir la seva narrativa de dos anys, lliurar el relat a Pablo Iglesias i fer mal a tort i a dret.

La 'vomitada' que va deixar anar davant d'Évole no l'han entès ni els seus col·laboradors més entusiastes

La vomitada que va deixar anar davant d'Évole no l'han entès ni els seus col·laboradors més entusiastes. El mal està fet, i no només al PSOE, també al sanchisme, si és que a hores d'ara queda algú afiliat a aquest isme. No en queden gaires. Als cercles madrilenys s'explica que fins i tot César Luena ja treballa en favor de Patxi López, de qui es diu que abans que caigués Sánchez ja s'escalfava a la banda en espera del pròxim congrés federal.

Amb Sánchez mort, faltava l'enterrament. Ell mateix s'ha encarregat aquesta setmana de les exèquies. DEP i que s'endugui tanta pau com deixa.