Segon problema pels espanyols. Esperin a setembre perquè l'estiu és temps de descans, i no hi ha ningú ―excepte els molt cafeters― massa atent a l'espectacle diari. Però, si això continua així, arribarà el dia en què els polítics ocupin la primera posició en el rànquing. I amb això passa com amb la corrupció, que el respectable no distingeix i acaba tard o d'hora en el "tots són iguals", "de què serveix votar" o "no mereixen un segon del nostre temps". Tant se val que Ciutadans veti Vox, que Rivera veti Sánchez o que Sánchez veti Iglesias… En la imatge del desacord, la incapacitat, la insensatesa i el bloqueig hi apareixen tots retratats. Uns per defecte i altres per excés, no hi ha un líder en aquesta política de pandereta que se salvi del descrèdit. Encara sort, perquè les enquestes ja apunten a més d'un 30 per cent d'abstencionistes en el cas de repetir-se les eleccions.

Amb tot, el premi a la insensatesa, la hipocresia i el ridícul se l'emporta Ciutadans. El campió dels cordons sanitaris, a tort i a dret, ha acabat per transigir amb la foto més demandada per Abascal. La imatge de la vergonya per la qual no volien passar ja és a tots els diaris. Cert que és Ignacio Aguado, que no és Rivera, qui ha posat al costat de Rocío Monasterio, que tampoc no és Santiasgo Abascal, però, a efectes pràctics, són el mateix. Taronges i verds ja tenen retrat per a la posteritat. Ja en van uns quants, després del de la plaça de Colón. Junts, en el mateix marc els qui es menyspreen tant com es necessiten.

Vox guanya la partida de la imatge, obliga que se'l reconegui com a interlocutor i com a soci preferent

Massa tard. Vox guanya la partida de la imatge, obliga que se'l reconegui com a interlocutor i com a soci preferent, però encara així no està en disposició de facilitar la investidura de la popular Díaz Ayuso, la principal víctima del "trilerisme" que va precedir la investidura del seu col·lega Martínez-Almeida a l'Ajuntament de la capital durant una negociació que no s'emportaria mai el premi a la transparència.

Resulta que en mig de la política parvulària i estrambòtica en què estan instal·lats taronges i verds, la candidata que més memes va generar durant la campanya electoral ha emergit en les últimes setmanes com la personalitat més assenyada en el marc de la dreta madrilenya. Aguado ha engrandit la figura d'Ayuso com Rivera ha fet el mateix amb Casado. D'Arrimadas, coneguda ja per la "montapollos", millor ni en parlem, perquè definitivament li ha caigut la careta que alguns li van pintar per elevar-la a les altures d'una política majúscula, centrada i sense estridències, de la qual no hi ha hagut rastre des del seu desembarcament a la capital. Aquí, allà i més enllà tot en ella sona ja impostat, hiperbòlic i pertorbat. Res que desentoni amb l'estratègia desplegada per la direcció del seu partit i de la qual s'han felicitat amb gran entusiasme en un informe intern pels titulars i tuits que van generar en les seves visites a Errenteria i el poble de Josu Ternera. Ha quedat clar: van néixer per confrontar i fer-se virals. Prova superada. Alguna cosa més per aportar?