De sobte un dia ens oblidem de les coses, expliquem dues vegades la mateixa història, no podem recordar el nom d'un carrer, l'autor d'aquell llibre, la cançó favorita... I llavors pensem que és l'edat! per enganyar-nos a nosaltres mateixos. Mirem cap a un altre costat com si res no passés i minimitzem els símptomes per no convertir la falta de memòria en una condemna.
La reacció és molt humana: el refugi de l'oblit voluntari. Tot, per no mostrar-nos vulnerables i no haver d'afrontar-ne les conseqüències. Està a la societat i està als partits. Aturin-se per un moment en el PSOE i observin com ha decidit mirar cap a un altre costat aquests dies davant d'un acord de govern que els socialistes bascos han tancat a l'esquena de la direcció interina de Ferraz i que constitueix tot un desafiament per al futur de la socialdemocràcia.
Pel mateix que ha fet el PSE, al PSC li van muntar la sacrosanta Declaració de Granada
L'oblit és una opció però no és la millor forma de digerir que la coalició PSE-PNB hagi decidit obrir un debat sobre el "dret a decidir" de la "nació" basca en el marc d'una nova reforma de l'Estatut de Guernika. Pel mateix, al PSC li van muntar la sacrosanta Declaració de Granada, i a Pedro Sánchez, una resolució política que el va lligar de mans i peus perquè fracassés el seu intent decidit d'arribar a La Moncloa avalat pels independentistes.
D'acord que per a l'estabilitat d'Espanya i la d'Euskadi és millor un govern del PNB amb el PSE que no pas amb Podemos i amb Bildu. D'acord que el nacionalisme basc no és el català. D'acord que l'experiència marca el camí de l'acord i la legalitat a Catalunya. D'acord que el text acordat només obre un debat en el qual les parts es reserven la defensa de les posicions en una ponència. D'acord que la gestora socialista no vulgui obrir nous fronts amb les federacions que li són hostils. D'acord que es passin per alt els estatuts del partit que estableixen com a competència del comitè federal l'aprovació dels pactes de govern. D'acord que el PSE aprofiti l'acord com a taula de salvació en la seva debilitat electoral. Hi ha molts d'acord, però no el de l'oblit.
El PSC va incloure en el seu programa electoral del 2012 el "dret a decidir a través d'un referèndum acordat en el marc de la legalitat", i va caldre inventar una reforma federal de la Constitució perquè el socialisme català abandonés la defensa d'"un Estat plurinacional, plurilingüístic i pluricultural" que admetés que "Catalunya és una nació".
Pedro Sánchez va buscar per terra mar i aire un acord que li permetés arribar a La Moncloa, i perquè no ho fes amb el suport, actiu o passiu, dels nacionalistes, es va aprovar un text que deia:
"Rebutgem, de manera taxativa, qualsevol plantejament que condueixi a trencar amb la nostra ordenació constitucional i amenaci així la convivència aconseguida pels espanyols durant aquests últims 37 anys. L'autodeterminació, el separatisme i les consultes que busquen l'enfrontament només portaran més fractura a una societat ja per si mateix dividida. Són innegociables per al PSOE i la renúncia a aquests plantejaments és una condició indispensable perquè el PSOE iniciï un diàleg amb la resta de formacions polítiques".
Repetim: ni ruptura de l'ordenació constitucional, ni consultes que fracturin, ni cap diàleg amb les formacions polítiques que defensin aquests postulats.
Així que ni hi ha lloc per al dret a decidir legal perquè no està recollit a la Carta Magna ni hi ha reconeixement possible del PSOE a una nació basca o catalana perquè a Granada es va acordar que l'article 2 de la Constitució no es modificava. Per a la gestora del PSOE serà difícil salvar la contradicció de beneir un acord amb un partit que defensa el dret a decidir després d'haver fet abjurar el PSC del mateix i de desautoritzar Sánchez per buscar un acord amb els partits que també ho defensaven. Tret que vulgui, esclar, mirar cap a un altre costat per minimitzar els danys i no haver d'afrontar-ne les conseqüències.