Hi ha moments vitals en què s'imposa l'exili interior per omplir buits d'existència pròpia o aliena. I passa que de vegades les circumstàncies, els esdeveniments, la responsabilitat o el context porten a un al retorn, encara que aquest acabi sent del tot impossible. Passa en la vida, en la política i en el PSOE: aquesta nostàlgia pel passat que se'n va anar, aquesta enyorança d'un temps millor, aquest record erm del que van ser i ja no són.

Cada vegada que la figura de Felipe González surt per l'escena pública, hi ha els qui dins i fora del PSOE senten enyorança. Si a més el mateix dia de la reaparició mediàtica de l'expresident coincideix amb una entrevista de Zapatero i una tribuna oberta de Rubalcaba, la borratxera de nostàlgia per un temps millor pot ser demolidora i l'"orfandat representativa", compartida.

Coincidència o no, no és freqüent que tres exdirigents de tant pes en el passat del socialisme comparteixin titulars el mateix dia. En el PSOE això solia passar només quan es coordinava una resposta. Dos, tres, quatre, cinc i fins a mitja dotzena d'històrics sortien en bloc per fixar una posició comuna, per marcar el camí, per donar un toc d'atenció...

L'última vegada va ser després de les eleccions del 2016 en un harmonitzat intent de pressió perquè Pedro Sánchez passés del "no" al "sí" en la investidura de Mariano Rajoy. Després, va venir el que va venir. La dimissió de la meitat de l'Executiva, la renúncia del secretari general, l'intent erm de portar amb safata Susana Díaz fins a la secretaria general i la posterior batuda en retirada dels fins aleshores referents polítics i orgànics del socialisme espanyol.

Hi ha ferides que tarden a cicatritzar i altres que no es tancaran mai

Des d'aleshores, els qui van estar d'una manera o altra no tant amb la candidatura de Díaz sinó contra la de Sánchez s'han cuidat molt de fer un sol pronunciament públic sobre el PSOE, sobre el seu líder o sobre l'esdevenir de la política. Hi ha ferides que tarden a cicatritzar i altres que no es tancaran mai.

Les que va deixar l'últim congrés federal del PSOE no han guarit encara. Per això la coincidència en l'escena pública del "trident" González-Rubalcaba-Zapatero ha despertat, amb fonament o no, la sospita. No s'ha d'estar en cap conspiració ni ser molt perspicaç per inferir que si el trident González-Zapatero-Rubalcaba (com se'ls coneix a Ferraz) emeten el mateix dia sobre el conflicte català, la Constitució i la necessitat que algú defensi un projecte de país és que no estan molt satisfets amb el paper exercit pel govern espanyol davant l'independentisme, però tampoc amb el del seu partit.

I si ho han fet immediatament després de les eleccions catalanes, el decebedor resultat del PSC i la publicació de diverses enquestes en què el PSOE no remunta és perquè ha tornat la preocupació, s'ha obert la veda i s'ha trencat amb la calma tensa que es va imposar després de l'últim congrés. I això no vol dir que s'hagi inaugurat una nova ofensiva contra el secretari general, sinó més aviat que el socialisme vol preservar el poder institucional que encara li queda, i que està sobretot en les autonomies.

Que a ningú estranyi que, quan falta un any i mig per a les eleccions autonòmiques i municipals, i després del primer "avís" de González, Zapatero i Rubalcaba, vagin desfilant veus que trenquin amb el silenci autoimposat i que en absolut té a veure amb un retorn impossible que alguns desitjarien. Si alguna cosa ha après el PSOE en els últims temps és que no hi ha res pitjor que perdre's al laberint del temps.