Fa ja vuit anys que Jesús Eguiguren va escriure que el problema basc no tenia solució, però sí remei. Corria el 2008. ETA encara matava. Aquell any la banda terrorista va assassinar 4 persones i va atacar 17 vegades diferents objectius. I els ingredients de la recepta de l'històric socialista basc eren pau, autogovern i Constitució en la proporció necessària perquè no s'anul·lessin entre si. La pau seria possible amb una mena de pacte de no-agressió, de no-anul·lació i de no-negació de les parts, i la "reparació" la paraula clau per sortir del túnel.

És obvi que no hi ha comparació possible entre Euskadi i Catalunya, però les paraules d'Eguiguren ressonen avui en les oïdes d'alguns socialistes amb motiu de l'imminent xoc de trens entre la Generalitat i el Govern a compte de l'1-O i la llei de desconnexió.

Ja ho va dir Ortega l'any 32 des de la tribuna del Congrés dels Diputats durant el debat del projecte d'Estatut que havia presentat llavors la Generalitat de Francesc Macià:

"Què diríem de qui ens obligués sense remissió a resoldre de cop el problema de la quadratura del cercle? El problema català no es pot resoldre, només es pot suportar, i en dir això, consti que significo amb això, no només que els altres espanyols hem d'entendre'ns amb els catalans, sinó que els catalans també han d'entendre's amb els espanyols".

Rajoy haurà de moure's, sortir de la seva inacció i trobar fórmules que donin amb l'encaix no només politicojurídic, sinó també emocional, de Catalunya amb la resta d'Espanya

És el mateix objectiu que persegueix Pedro Sánchez amb la seva proposta de crear una comissió parlamentària que avanci en el model territorial: no la solució, però sí la reparació per al problema català després de l'1-O. Perquè passi el que passi, no hi haurà Govern que pugui romandre de braços plegats ni mantenir tancades les vies d'interlocució i negociació.

Rajoy haurà de moure's, sortir de la seva inacció i trobar fórmules que donin amb l'encaix no només politicojurídic, sinó també emocional, de Catalunya amb la resta d'Espanya. I l'independentisme, igual. El PSOE ha obert una pista d'enlairament per la qual, de moment, estan disposats a transitar no només Ciutadans i Podemos, sinó també el PP, que fins ara no oferia més sortida que el "no" i els tribunals de Justícia.

Si, com diuen, les enquestes internes que maneja la Generalitat no són tan favorables a la desconnexió com creien els de Puigdemont, al PDeCAT o el que quedi d'ell i a ERC no els en quedarà cap altra que l'entesa i la reparació. I en aquest context, algunes mirades estan posades ja sobre el PNB i el resultat final de la ponència sobre l'autogovern basc oberta des de març en el Parlament de Vitòria. Si allà hi ha un acord sobre reconeixement simbòlic però explícit de la identitat i certa bilateralitat, Euskadi podria ajudar a aplanar el camí català.

Però tot això serà en el millor dels escenaris. El pitjor, en què alguns semblen entossudits, no portarà més que convulsió, amargor i dolor, a més de la pitjor crisi institucional dels últims 40 anys.