La primera temporada de The Walking Dead es va començar a emetre un 31 d'octubre de 2010 a la Fox. Casualitat o no, Carles Puigdemont va elegir el mateix dia de set anys després per protagonitzar una versió "indepe" d'una sèrie tan reeixida. Una història que, com aquella, està carregada de drama, terror i suspens, i en la qual una colla de zombis prova de sobreviure en un món de morts.
L' ex-Molt Honorable i molts dels quals l'acompanyen en aquesta òpera bufa, com diria Alfonso Guerra, tenen cada vegada més complicat de sobreviure políticament, judicialment -i cal veure si també electoralment- a un esperpent com aquest. Una República virtual declarada amb un ull posat al carrer i un altre a les conseqüències penals; una estampida nocturna per a un autoexili delirant; una compareixença carregada de mentides i una estratègia que no ja no cerca la internacionalització de cap conflicte, sinó escapar-se de l'acció de la justícia.
Després de destrossar l'economia, dividir la societat catalana, devaluar-ne les institucions i convertir-se en un pròfug de la justícia, el que busca el messies de l'independentisme és només impunitat per als seus presumptes delictes.
És difícil creure que una "gesta", desposseïda ja de la més mínima èpica, compti amb la comprensió fins i tot de l'independentista més abnegat. Es presentin com es presentin a les eleccions del 21-D els qui han format part d'aquest Govern irresponsable, seran els mateixos que han portat Catalunya fins aquest precipici destructor i tragicòmic.
L'escapada a la capital europea de Puigdemont marcarà ben segur un abans i un després per a milers de catalans que van creure de bona fe en totes les seves mentides, i per tant en una Catalunya independent d'un dia per l'altre. Cal veure si els ciutadans absoldran a les urnes tanta irresponsabilitat i tanta barbàrie dels qui ja s'han convertit en un èmul pèssim de la reeixida sèrie dels morts vivents.
Fins i tot la premsa internacional, tan comprensiva temps enrere amb la causa del procés, es mostra implacable amb la xarlotada. Tant, com per concloure que Puigdemont ja és història i que, després del seu sainet belga, no val la pena ni escoltar-lo. Ja només és mereixedor de la facècia i dels memes que circulen per les xarxes perquè, com li va dir el primer ministre belga, quan algú crida a la independència hauria de quedar-se amb el seu poble i no sortir d'estampida.
Cal tenir molt estómac i molt poca vergonya per continuar amb el relat de la violència d'un Estat "opressor", parlar de dèficit democràtic i sostenir que l'objectiu de la fugida és impedir l'aplicació del 155 de la Constitució, quan s'anuncia alhora la participació en unes eleccions convocades a l'empara de l'article esmentat i s'ha estat part d'un atemptat flagrant als drets de la minoria parlamentària com el que es va perpetrar al Parlament els dies 6 i 7 de setembre.
Els morts són així, no guarden records. Encara queden els vius per demanar comptes, als tribunals i a les urnes, del que ha passat, mentre Puigdemont vaga com un zombi pels carrers de Brussel·les.