Hi ha tant imputat, tant detingut i tant saqueig que el focus ha desaparegut pràcticament de les primàries del PSOE. Tornarà més aviat que tard. Els socialistes són únics perquè es parli d'ells. De vegades, fins i tot, semblen els seus propis enemics. Ni PP, ni Podemos... Ja en tenen prou i de sobres amb ells per desgastar-se i imbuir-se en eternes guerres fratricides. I la consulta entre la militància per elegir nou secretari general és un ròssec, per més que Susana Díaz faci un mes que canta a l'amor, la fraternitat i el bon rotllo per les agrupacions d'Espanya en companyia dels cavallers de la seva taula rodona.

Si per alguna cosa es va caracteritzar la presidenta d'Andalusia des que l'Ibex 35 i alguns grups mediàtics van decidir catapultar-la a la fama de la política madrilenya, no va ser per les seves victòries electorals, ni per la seva altura intel·lectual ni perquè fes la vida fàcil a les successives direccions federals del seu partit. La fama de corrosiva i implacable en els processos orgànics va fer d'ella un personatge tan temut com qüestionat a les files del PSOE. Ho va ser en el congrés de Sevilla, on va donar suport a Carme Chacón davant Rubalcaba; en el del 2014 on es va deixar la pell perquè guanyés Pedro Sánchez i no Eduardo Madina, i també en el que es lliura ara.

La de Triana no en té prou amb el mínim, vol una nova demostració de força amb què intimidar els seus rivals

La batalla pels avals prèvia a la proclamació de candidats és una mostra més del pànic que la secretària general dels socialistes andalusos produeix en un partit tan donat al clientelisme. No hi ha dubte que els tres aspirants aconseguiran el nombre de firmes necessàries, però la de Triana no en té prou amb el mínim, vol una nova demostració de força amb què intimidar els seus rivals. Només així s'explica que no hi hagi província on no es denunciïn pressions de l'exèrcit "susanil" no només per a la recollida de suports, sinó també per a l'assistència als actes de la candidata favorita de l'establishment i els "aparells" territorials. Res, d'altra banda, que no hagi passat abans en tots els processos orgànics viscuts pel socialisme, però que posa en dubte l'impostat discurs beatífic que la presidenta d'Andalusia ve difonent des que va arrencar la seva campanya. Una expedició, per cert, en què res hem sabut del seu model de país o de partit. El primer hi haurà temps de descobrir-ho si és elegida secretària general del PSOE. El segon és insòlit tenint en compte que parlem d'una competició pel comandament d'unes sigles i que els altres dos aspirants han fet públics els seus respectius projectes. Les campanyes de Sánchez ("no amb la dreta") i de López ("toca unitat") tenen narrativa s'estigui o no d'acord amb elles. Susana Díaz en manca. La seva és una "no campanya" que se sosté amb el discurs que li agrada guanyar eleccions –com si els seus rivals els entusiasmés el contrari–.

La de Triana, diuen, en té prou amb tres cops per guanyar. El primer el va donar el 26 de març en el seu acte de proclamació envoltada de la concentració més gran de poder orgànic passat i present que es recorda en el PSOE. El segon pretén donar-lo, i el donarà, demà mateix quan es facin públiques les dades dels avals amb una nova exhibició de fortalesa interna que aclapari els altres dos candidats. El tercer? Pretén, que no vol dir que ho aconsegueixi, donar-lo en l'únic debat que protagonitzaran els tres candidats.

Díaz és dels tres aspirants la menys avesada a aquests combats. Pedro Sánchez acumula l'experiència dels debats electorals lliurats en les dues últimes eleccions generals tant amb Rajoy com amb Iglesias i Rivera. I López no és un nouvingut en la política. A favor de la presidenta d'Andalusia només hi ha una experiència televisada, el format que la va enfrontar amb Juan Manuel Moreno en els últims comicis andalusos, i el va perdre estrepitosament precisament per anar de "sobrada", precisament ahir va dir davant dels micròfons de RNE que mai no hi va. Tal com ho sentiu.