“És posar-me qualsevol cosa a la boca i immediatament he d’anar a vomitar”. “Em sento marejada i no tinc ganes de menjar”... Quantes vegades no hem sentit paraules semblants de dones embarassades? Aproximadament el 70% de les dones vomiten durant el primer trimestre de l’embaràs, però en molts casos, el vòmit disminueix a mesura que avança la gestació. Hi ha dones que vomiten per l’embaràs d’un fill, però no d’un altre fill. N’hi ha que passen embarassos fantàstics, sense cap nàusea. Mai no se’ns ha explicat el perquè dels vòmits, i els consells ­errats­ que ens donen solen reflectir una gran incomprensió de la situació, se’ns diu que no n’hi ha per a tant, o se’ns culpa per una manca d’acceptació de l’ésser que s’està desenvolupant dins nostre. Aquest sentiment de culpabilitat és el que va inundar a la Marlena Fejzo en els seus embarassos. Pel primer fill, va sentir moltes nàusees, va vomitar molt i va perdre pes, però va arribar al segon trimestre amb una disminució del vòmit, però pel segon fill, els vòmits eren continus, la pèrdua de pes exagerada. Era incapaç d’ingerir res que no li causés una immediata expulsió del seu cos. La Marlena es va convertir en una ombra d’ella mateixa, desnodrida i sense forces, fins que va perdre el fill que esperava. En aquests casos tan aguts (al voltant del 0,3%-3%), es parla d’hiperèmesi gestacional (hiperemesis gravidarum), i és la malaltia que constitueix la causa d’hospitalització més important durant el primer trimestre d’embaràs als Estats Units. Cap metge li va saber trobar l’explicació, però ella, com a investigadora biomèdica, es va proposar de trobar-ne l’explicació fisiològica, i ha dedicat 20 anys de la seva vida a recollir dades i a investigar per a trobar l’explicació a la hiperèmesi gestacional.

Però per què vomitem? Quan mengem alguna cosa que se’ns posa malament, sentim nàusees i ganes de vomitar. El vòmit és, de fet, un mecanisme protector del nostre organisme davant d’aliments que poden contenir algun tòxic o verí i que, per tant, ens pot danyar. Els moviments involuntaris del vòmit estan controlats per una zona molt concreta del cervell. Potser us sorprendrà que no tots els animals poden vomitar. N’hi ha que ho fan voluntàriament, com ara algunes aus, que regurgiten aliment, mentre que d’altres, com ara els ratolins, no vomiten, sinó que deixen de menjar si noten que algun menjar els fa mal. Els humans som animals als quals els és fàcil vomitar, i una hormona, anomenada GDF15, ho controla. Aquesta hormona, que circula en sang, és produïda de manera força ubiqua en el cos, però té receptors específics al rombencèfal, on hi ha les neurones que controlen el sentit de la gana, el vòmit, la nàusea i les conductes que eviten el contacte amb el compost químic o aliment que percebem com a tòxic. De fet, l’increment de GDF15 en sang explica els vòmits associats a certs tractaments quimioterapèutics per a tractar el càncer. Ara bé, això és el que ens passa a tots, però què passa en les dones embarassades?

La Marlena va parlar amb altres dones que li deien que a elles els havia passat quelcom semblant. Moltes li comentaven que no només elles havien tingut embarassos amb vòmits, sinó també les seves germanes o les seves mares, el que apuntava a un factor genètic. Així que durant molt temps, la Marlena va anar demanant a les dones que s’havien sentit particularment marejades durant l’embaràs, sobretot les que havien patit vòmits més recurrents, una mostra de la seva saliva, que va emmagatzemar, esperant obtenir prou diners per a poder fer-ne l’anàlisi genètica, en un intent de trobar quines variants genètiques explicarien aquesta propensió als vòmits aguts durant la gestació. Les anàlisis genètiques de tot el genoma no són barates, i cal finançament per a dur a terme l’anàlisi, a més de persistència per a no tirar la tovallola. La Marlena va aconseguir recollir més de 53.000 mostres de dones amb hiperèmesi gestacional, i va escriure projectes de recerca per a aconseguir diners per a investigar-la, però no va tenir cap èxit. Però la Marlena no va desistir, tenia un interès personal, volia entendre quina era la raó per la qual ella havia perdut el seu fill. Finalment, va entrar en contacte amb una empresa d’anàlisis genètiques per internet, 23andme, que va accedir a fer l’estudi genètic d’aquestes dades. El 2018, van publicar que havien identificat una variant genètica del gen GDF15, un canvi d’un aminoàcid per un altre, que es trobava més freqüentment en les dones que vomitaven més durant l’embaràs. Aquesta variant correlacionava amb una menor quantitat d’hormona GDF15 circulant en sang.

Sembla que podria ser un avantatge evolutiu perquè el fetus es defensés de possibles aliments tòxics que podrien posar en perill la mare i el seu propi desenvolupament

Just aquesta setmana, s’acaba de publicar un nou treball de Fejzo, en què es demostra que, independentment de la quantitat basal de GDF15 en sang, quan estem embarassades, és la placenta (que, recordem, deriva del fetus) la major productora de GDF15. És a dir, l’hormona que circula durant l’embaràs és produïda principalment pel fetus, i la quantitat que circula depèn de les variants genètiques de l’embrió. En un treball fascinant, demostren una interacció genètica molt específica entre la genètica de la mare i la del seu fetus, en què s’estableix una resposta diferencial segons quines siguin les variants genètiques en el gen GDF15 de tots dos. Per exemple, si les mares porten variants genètiques que causen una elevada producció de GDF15 en estat no gestacional, encara que quan estiguin embarassades la placenta produeixi molt GDF15, les mares no tenen propensió a vomitar. Per contra, si les mares són homozigotes per a variants genètiques associades a una baixa producció de GDF15, depèn de quines variants genètiques tingui el seu embrió. Si l’embrió/fetus comparteix la mateixa genètica que la mare i mostra una baixa producció de GDF15, la probabilitat del vòmit és també baixa; però si, en canvi, el seu embrió és heterozigot per a una variant d’alta producció de GDF15 (per tant, heretada del pare), l’increment relatiu de producció de GDF15 durant l’embaràs per part de la placenta és molt alt, hi ha molta diferència en el nivell hormonal basal i el de l’embaràs, el que fa que les neurones del romboencèfal reaccionin causant el vòmit. Al llarg de l’embaràs, les mares gestants s’acostumen i es dessensibilitzen a aquestes altes concentracions de GDF15, de forma que al segon i tercer trimestre, la majoria de les dones deixen de vomitar, o de fer-ho tan sovint.

Aquesta interacció genètica inesperada entre les variants genètiques i la producció de GDF15 per part de mare i fill explica molt bé la causa dels vòmits, però ara em podeu preguntar si hi ha alguna solució. Hem de tenir en compte que els medicaments administrats a embarassades han de seguir controls molt estrictes, ja que es pot causar malformacions fetals, com ara va succeir als inicis dels anys 60 amb la talidomida, un medicament antinàusees i antiemètic que interferia amb el creixement de les extremitats, generant focomèlia (infants amb esbossos de braços i, en alguns casos, també de cames), així que la investigadora i el seu grup van proposar fer primer estudis en ratolins. Recordem que els ratolins no vomiten, però deixen de menjar quan tenen nàusees i es queden immòbils fins que els passa el mareig. En ratolins tractats amb una dosi elevada de GDF15, deixen de menjar i mostren un comportament assimilable a la nàusea gestacional, però si prèviament a aquesta dosi aguda, se’ls administra GDF15 en concentracions una mica més elevades que les basals, els ratolins no mostren un comportament de rebuig del menjar. Per tant, en ratolins es pot demostrar que es pot dessensibilitzar al cos als pics de GDDF15. Això és molt esperançador per a les dones. Es poden fer una anàlisi genètica i de sang prèviament a l’embaràs, tant per a determinar quines són les seves variants com quina és la concentració basal en sang de GDF15. Si està dins dels límits baixos, podrien ser tractades amb dosis una mica més elevades de GDF15 durant una temporada per a dessensibilitzar-les, de forma que quan es quedin embarassades, ja no responguin amb un reflex emètic a l’increment de GDF15 produït per la placenta de l’embrió.

Una altra pregunta és el perquè. Per què tenim aquest pic de producció per part de la placenta humana que no es dona en altres animals mamífers gestants? Sembla que podria ser un avantatge evolutiu perquè el fetus es defensés de possibles aliments tòxics que podrien posar en perill la mare i el seu propi desenvolupament. El vòmit seria inicialment una resposta protectora, però si la reacció és extrema, arribaria a comprometre la vida del fetus i de la mare. Queda encara molt per a investigar, però és un camp molt prometedor per a les dones!