S'apropen dies de sol i sal, de lectura i amics, de no mirar gaire el rellotge, de retrobaments. Dotze setmanes que quan érem menuts semblaven trenta i que ara se mos fan curtíssimes. La relativitat del temps també creix amb l'edat. Més val assumir-ho des d'ara mateix: no tindrem hores per a fer tot lo que volem. Malgrat això, en los propers dies, la vida avançarà a un altre ritme, mos permetrem riure a ple pulmó, dixarem aparcada l'agenda, abraçarem la mar i els rius i brindarem pels que ja no hi són, que aquella relativitat del temps de què parlàvem adés també afecta a la baixa: mos fem vells, los estius passen i alguna gent marxa.
Una bona manera d'adonar-mos-en, que la vida avança i que natros no en som una excepció, és fixar-mos en los més menuts, que ja no ho són tant. Mentre pensem en primera persona que estem més o menys igual i que els anys passen una mica de llarg de casa nostra, les cadiretes dels petits s'encongixen, la roba ja no els va bé i els seus plans d'agost ja no mos inclouen. En un tres i no res passem dels pantalons curts i els genolls pelats, a agafar la moto i fer el primer petó; de guanyar el primer sou i trobar faena o parella o les dues coses, a vore esta mateixa evolució en fills, nets i nebots. Un cercle que pot marejar si no tens los peus ben posats en terra i la consciència de finitud assumida.
Les vacances són a la cantonada. Lo nostre cervell té el disc dur partit: mentre una meitat està acabant d'enllestir el curs i la faena, l'altra ja mira preu d'hotels i vols. A més, acostumem a considerar que els turistes són los altres, com si natros al viatjar no dixéssem la nostra particular petjada. També, sovint, se mos oblida que no tothom pot gaudir d'uns merescuts dies de descans i marxar fora o apuntar els fills a colònies. Les economies familiars cada cop són més ajustades i la diferència social també es va eixamplant per esta escletxa silenciosa. Convindria tindre-ho present i ser conscients del privilegi que suposa poder reposar cap i cos, i viure en un país en pau al qual pots tornar.
Vindran les festes del poble, farem sopars a la fresca. Lo calendari va girant i la roda fa voltes cíclicament per acabar fent cap al mateix estiu de les nostres vides
Noves onades lleparan la mateixa platja, cada vegada més estreta per un canvi climàtic que els humans no mos atrevim a abordar de manera seriosa i efectiva. Dormirem sense despertador i menjarem a deshora perquè la rutina pertany a l'hivern. Anirem en bicicleta i desfarem maletes. I si abans revelàvem fotografies i havíem d'esperar una setmana a vore com havien quedat, ara l'ordinador ja no dona l'abast per a encabir tants arxius digitals, als quals confiem posar ordre algun dia. Potser, precisament, a l'estiu.
En los pròxims mesos vindran les festes del poble, farem sopars a la fresca, ballarem fins a la matinada i a l'obrir l'aixeta no hauríem d'oblidar que, tot i la nova pluja, la sequera no se n'ha anat del tot, com tampoc no se n'ha acabat d'anar —per molt que plogue— lo record dels que tenim lluny o la innocència d'infantesa, aquella que per estes dates mos retorna amb més intensitat i ens rejovenix la mirada i esparvera les arrugues a parts iguals. Lo calendari va girant i passant full, canvien mesos i anys, fins i tot segles i mil·lennis i la roda fa voltes cíclicament per acabar fent cap al mateix estiu de les nostres vides.