El sondeig de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (adscrit a la UAB) corresponent al 2023 sobre la percepció que té la població catalana de les dinàmiques migratòries contenia una dada que em va cridar l’atenció: el 1992, entre els enquestats que no acceptaven la immigració, un 55% deia que era perquè prenien la feina dels d’aquí; 30 anys després, el 2023, aquest argument el recolzaven el 17%. O sigui, que en les tres dècades que separen totes dues enquestes, la percepció que els immigrants roben la feina als d’aquí s’ha reduït en dues terceres parts: la immigració no es percep tant com una competència pels llocs de treball. Actualment, el primer motiu que addueixen els que no accepten la immigració és que els immigrants no accepten els nostres costums, però aquest ja és un altre tema.

Relacionat amb la immigració i els llocs de treball, aprofitant que s’acaben de publicar les dades de l’EPA (Enquesta de població activa) corresponents al segon trimestre d’enguany, he pensat que seria oportú mirar com ha evolucionat la presència de treballadors estrangers al mercat laboral català. L’EPA es publica des del 1964 i s’elabora sobre la base d’una mostra de 60.000 famílies, de manera que és molt representativa, fins i tot a nivell de comunitats autònomes. En el cas de Catalunya, l’Idescat en publica un contingut molt detallat i extens cada trimestre.

En un temps com l’actual, en què l’economia catalana va creixent a ritme alt i les afiliacions a la Seguretat Social enregistren valors rècord, en quin punt es troba la presència de treballadors estrangers i com es compara amb les dades de les darreres quatre dècades, agafant el període de deu anys en deu?

Situem-nos en el segon trimestre del llunyà 1984. A Catalunya hi havia ocupades 1,8 milions de persones, de les quals 9.000 eren estrangeres, per tant, percentualment significaven un 0,5%. Deu anys després, el 1994, el nombre d’ocupats havia crescut en 300.000 persones, per a situar-se en els 2,1 milions, dels quals 12.000 eren estrangers, de manera que la proporció d’ocupats estrangers es mantenia en un nivell molt semblant al del 1984, testimonial.

Encara que costi d’entendre, aquest procés s’ha produït amb uns nivells d’atur que en qualsevol país desenvolupat serien d’escàndol

El 2004, la població ocupada suma un milió de persones respecte al 1994, per a situar-se en 3,1 milions en total. Però en aquest punt del temps, els treballadors estrangers —que s’havien mantingut en el 0,5% dels ocupats— passen a representar-ne l’11%, després d’incorporar més de 300.000 persones addicionals.

Deu anys després, el 2014, les xifres eren relativament semblants, tant del total d’ocupats (havien baixat una mica) com d’estrangers (havien pujat una mica). Però, situats a data actual, les xifres s’han disparat. Ha augmentat tot, i molt: la població ocupada ara és de 3,8 milions de persones i els estrangers s’enfilen fins als 762.000, un 20% del total d’ocupats.

Comptat i debatut, les xifres d’ocupació a la Catalunya actual —comparades amb les de fa quaranta anys— han experimentat un creixement increïble, atès que hi ha més de dos milions de persones ocupades més, un augment superior al 100%. I a diferència del que havia passat en processos de creixement anteriors, en què es combinava creixement demogràfic intern amb immigrants de nacionalitat espanyola, la novetat ha estat la irrupció amb força de la immigració estrangera, que, d’acord amb la Seguretat Social, representa més del 15% dels afiliats a l’agricultura, la construcció, el comerç, el transport i emmagatzematge, l’hostaleria, la informació i les comunicacions, les activitats professionals i els serveis de la llar.

Encara que costi d’entendre, aquest procés s’ha produït amb uns nivells d’atur que en qualsevol país desenvolupat serien d’escàndol: entre el 9 i el 10% de la població activa el 2024 i el 2004, i (alerta!) de més del 20% el 2014 i el 1984. Un còctel del sistema de protecció social, de baixa natalitat, d’envelliment de la població, de creixement en activitats atractives només per a estrangers —incloent-hi salaris baixos—, tot plegat, en una societat oberta i en un país sense cap competència política en immigració. Així és com estan les coses.