"Una injustícia feta a l'individu és una amenaça feta a tota la societat"
Montesquieu
Vinc a parlar-vos de l'estrany cas de la denunciant d'una agressió sexual que no té gens de pressa per anar al jutjat a ratificar-se en la seva denúncia i del presumpte agressor que demana d'anar a declarar com més aviat millor. Com tothom sap prou bé, els que busquen justícia no tenen pressa i aquells als quals se'ls vol aplicar frisen per veure's davant del jutge. En tot cas, això és exactament el que està succeint amb l'única denúncia judicialitzada contra Íñigo Errejón, ja que cap dels altres relats de presumptes agressions no ha passat del desfogament anònim exercit en una xarxa social.
Aquesta torrada fa una olor estranya o, si més no, destil·la un misteri que potser no ho és tant.
Sabeu —perquè no hi ha ningú que no se n'hagi assabentat— que després de les acusacions anònimes sobre la manera de practicar sexe del ja exdiputat de Sumar —recordeu, si fa no fa era "sembla que es masturba amb el teu cos", però el cos no el retires— i mentre escoltava un programa de televisió en què jo participava, una jove actriu va comunicar espontàniament a les xarxes socials que ella sí que denunciaria Errejón. Dit i fet, aquella mateixa nit se'n va anar al grup corresponent de policia i va interposar denúncia, que per torn va correspondre al jutge Adolfo Carretero. Aquest la va admetre a tràmit i la va cridar per a un tràmit imprescindible, ratificar-se en la denúncia, atès que els delictes sexuals són delictes semiprivats i només es persegueixen a instàncies de la víctima. O sigui que la va citar la setmana passada per fer-ho. Heus aquí que la seva advocada, Carla Vall, la mateixa que porta el cas de Jenni Hermoso, va demanar de suspendre els terminis processals a causa del seu estat de gestació avançat i del fet que estava de baixa. El jutge va dir que res de res i la va citar per a ahir, alhora que a Errejón, per prendre-li declaració.
No es va produir aquesta ratificació perquè a un segon escrit presentat, al qual s'adjuntava una baixa oficial, el jutge madrileny va contestar fent una original finta processal que enviava Íñigo Errejón als llimbs durant almenys mig any, sense possibilitat de defensar-se. El jutge Carretero va ordenar suspendre tots els terminis processals i arxivar provisionalment la causa fins que l'advocada, que s'ha negat a nomenar algú del seu despatx que la substitueixi, comuniqui que ja està a punt. I mentrestant Errejón? Què passa amb ell? Està imputat o no està imputat? Està imputat, però no pot declarar, donar la seva versió i defensar-se? No hi ha una resposta unànime, ja que és la primera vegada que es veu una cosa com aquesta i els penalistes no acaben de posar-se d'acord. No sembla lògic que la part denunciant posi totes les pegues per endegar la investigació i deixi el denunciat penjat com un fuet i amb la llufa de la imputació a l'esquena.
L'embolic ve perquè l'article que regula els supòsits de sobreseïment a la Llei d'enjudiciament criminal només recull dues possibilitats: que no s'hagi constatat que els fets siguin delicte o que no hi hagi indicis de l'autoria. Aquí, tanmateix, del que es tracta és d'una baixa per embaràs, part i baixa maternal i el que fa Carretero és afirmar que en l'àmbit penal això no està previst, però que acudeix subsidiàriament a la llei civil per paralitzar els terminis i perquè aquesta paralització no esgoti el temps d'instrucció que permet la llei en decreta l'arxivament provisional. Un embolic, però un embolic amb malvolença i amb conseqüències.
Una il·lusió truncada, un tipus que no és com et sembla i que va directe al gra, no constitueixen un delicte
El primer problema que presenta la situació és la condició de llenguallarga impenitent de la denunciant. I és que Elisa Mouliaá no s'ha privat de fer declaracions per terra, mar i aire. És així com ens hem assabentat que, segons ella, el que succeeix és que la seva advocada "ho vol fer tot de manera tranquil·la, amb seriositat i sense presses", o sigui, que això de l'embaràs ve a ser una excusa per alentir el procediment. També ens ha explicat que pretén buscar més clientes entre les denunciants anònimes d'Errejón i preparar una mena de causa estratègica contra ell. Aquesta idea, juntament amb "l'embolic" que està suposant el fet d'organitzar totes les dones "que viuen a diferents ciutats" va ser l'argument esgrimit per la mateixa actriu en declaracions al mitjà Artículo 14. Amb clients així, qui necessita advocat contrari.
No resulta, per tant, gaire estrany que l'advocada d'Íñigo Errejón, Eva Gimbernat, pensi que tot això és una enganyifa, una milonga, un truc processal, ves a saber si per —en efecte— intentar aquesta estranya demanda conjunta, sense cap aparença de prosperar, o per deixar morir la qüestió per manca de matèria penal. És estrany que tinguin tan poca pressa fins i tot en "personar-se en deguda forma", cosa que no han fet i que el jutge Carretero els recorda a la seva interlocutòria. No resulta estrany que l'advocada d'Errejón hagi decidit recórrer en apel·lació davant l'Audiència Provincial de Madrid una finta processal tan estranya executada pel jutge, i de tot plegat en podem deduir que té intenció que el seu patrocinat no s'aculli al seu dret al silenci i que declari efectivament per donar la seva versió. I és que serà la seva primera oportunitat d'explicar la seva versió d'uns fets que, tal com els ha relatat Mouliaá, no sembla que constitueixin cap relat delictiu. Una il·lusió truncada, un tipus que no és com et sembla i que va directe al gra, no constitueixen un delicte. La manca de consentiment es dilueix quan segueixes acceptant continuar amb ell i fins i tot anar-te'n a casa seva. L'agressió és més que dubtosa quan tu mateixa afirmes en una entrevista que quan li vas dir que no estaves pel tema i que parés, va parar i vau tenir una conversa llarga.
Amb tot això al maletí, l'advocada d'Errejón voldrà fer-lo declarar i demanar un sobreseïment no provisional sinó lliure d'una cita que mai no hauria d'haver arribat davant d'un jutge. Els altres testimonis que s'han estudiat en el famós Instagram tampoc, fins ara, semblen tenir caire delictiu. L'únic relat clarament delictiu és el de la noia a qui va tocar-li el cul i l'entrecuix en un concert i aquesta no crec que tres anys després s'aventuri a denunciar, vist el cas que van fer-li aleshores al seu partit. L'aquelarre es va poder muntar amb un objectiu que ja s'ha complert amb escreix.
Íñigo Errejón està políticament acabat i ben acabat, per hipòcrita i per fals i pel seu doble discurs, embafadorament feminista en públic i sàdicament sortit en privat. Entre això i que se'n decreti la mort civil, se li pengi el dogal i se'l pretengui condemnar ni més ni menys que a la presó hi ha un món. El procediment penal almenys li anava a donar l'oportunitat de defensar-se, fins que el plantejament de la part denunciant ha fet saltar pels aires aquesta possibilitat.
Ja veurem què diu l'Audiència. És molt dubtós que doni suport a la idea de mantenir imputat durant mesos un senyor en un procediment en el qual ni tan sols la denunciant no ha comparegut per dir que sí, que vol continuar endavant. L'estrany cas de la denunciant remisa tindrà més capítols i és apassionant. Ah, el llibre de Fallarás ja és al carrer d'ençà de dilluns! Que el que és greu no ens despisti del que és important.