Si mai l’independentisme vol tornar a intentar un embat amb Espanya i, encara més, guanyar-lo, el primer estat que cal canviar és l’estat d’ànim. Els objectius (vitals, polítics, econòmics) només es poden assolir si hom creu que ho pot fer. I un cop assumit això es podrà establir una estratègia per arribar-hi. Després d’una operació de genoll, la primera cosa que els diuen als pacients de traumatologia que volen tornar a caminar és que s’han de creure que podran tornar a caminar. I també se’ls aconsella que per tornar a caminar com abans el que han de fer és començar ja a caminar, ni que sigui una passa cada dia.

De manera absolutament lògica i humana, l’independentisme ha viscut set anys de frustració, d’enuig, de ràbia, d’incomprensió i de desorientació. I aquestes emocions s’han traduït en retrets, pugnes internes, desconnexió i, finalment, una sensació de derrotisme pròxima a la rendició. I de tot plegat, l’únic irreversible i definitiu és, precisament, la retirada. Com en tots i cadascun dels meus articles, parlo sempre en termes generals; segur que hi haurà algú que dirà que ell o ella sí que ha estat al peu del canó, que no ha fallat a cap contesa i que no ha perdut l’esperança. D’acord, ho celebro, però estic segur que fins i tot aquesta persona coincideix en el fet que l’estat d’ànim general és el que he descrit abans.

No es podrà reprendre cap nou procés fins que no hagi acabat el dol

Sigui com sigui, quan va acabar el procés en va començar un altre, el de dol. I fins que aquest no hagi acabat no se’n podrà reprendre cap de nou, es digui com es digui. Un incís aquí: malgrat que el procés no aconseguís el seu objectiu final tampoc resulta gaire útil llançar-ho tot a la paperera de la Història. Encara més, serviria, i molt, extreure’n els aprenentatges corresponents i establir quins van ser els punts forts (per repetir-los) i els febles (per evitar-los d'ara endavant). Entre els punts forts en destaco, per exemple, la capacitat didàctica que va tenir l’independentisme per exposar els motius pels quals als ciutadans de Catalunya els anirien millor les coses si fos un Estat independent que no pas continuar depenent d’Espanya. Mai com aquells anys va créixer de manera tan exponencial el nombre d’independentistes. De fet, malgrat tots els malgrats, mai s’ha tornat a estar per sota d’aquell 2010.

Entre altres coses perquè els motius continuen intactes: dèficit fiscal, dèficit polític i dèficit d’infraestructures. És a dir, cada any (últimes dades, 2021) els ciutadans de Catalunya paguen 75.000 milions d’euros en impostos, i en inversions i serveis en reben 53.000 milions. Aquests 22.000 milions d’euros que marxen i mai tornen (any rere any, no només una vegada) suposen un llast per l’economia catalana d’entre el 8 i el 10% del PIB, una destralada que cap economia que vulgui emergir pot suportar. Si som 8 milions de catalans, aquests 22.000 milions d’euros surten a 2.750 euros per català i any, o el que és el mateix, 11.000 euros per família de quatre. Ja calculareu vosaltres, en forma d’aliments, d’hipoteca, de lloguer, de medicaments o de cursos universitaris, què representa a casa vostra aquesta xifra. Això cal explicar-ho per un motiu molt senzill i principal: bàsicament perquè és sistèmic, no és l’excepció d’un any. És crònic. Però hi ha un altre motiu sobre aquest argument: és bastant indiscutible.

La cara llarga no acostuma a ser sinònim de revulsiu

I al dèficit fiscal s’hi ha d’afegir el dèficit polític i que es resumeix en què Catalunya no disposa dels mecanismes de poder per decidir la seva pròpia agenda. El Parlament no té l'última paraula en res que Madrid no vulgui. Hi ha un xoc institucional evident: si hi ha majoria absoluta a la cambra catalana a favor d’una qüestió, la legalitat espanyola —malgrat la disfressa d’autonomia— la pot tombar en el moment que consideri oportú via la Moncloa, via Congreso o via Tribunal Constitucional. I el tercer principal dèficit, barreja dels dos primers, és el dèficit d’infraestructures. És a dir, fa anys que Catalunya vol i es mereix tenir una línia fèrria en condicions entre l’àrea Metropolitana de Barcelona i la Cerdanya (creuant tot el país pel centre). Tècnicament, podria tenir els diners i la capacitat política per decidir fer via doble entre Montcada i Puigcerdà. Però ni Madrid ho ha projectat i encara menys hi ha invertit. I com aquest exemple en podríem trobar a desenes amb un simple repàs de la vida quotidiana d’una persona.

No treballo al CEO i, per tant, no tinc la capacitat de saber què pensa cadascun dels catalans, però tinc la impressió que al voltant d’aquestes tres qüestions hi ha un consens en, com a mínim, el diagnòstic. I diria que n’hi ha un quart que és el de voler salvar la llengua. Si hi ha tot això en comú i la coincidència amb què cal arreglar-ho, a tot plegat només li fa falta —un altre cop— la voluntat de fer-ho. És veritat que quan s’estigui en disposició de declarar la independència caldrà tenir previstes algunes estructures d’Estat, però la primera d’elles és la de tenir un nou estat d’ànim. I la cara llarga no acostuma a ser sinònim de revulsiu. Més aviat el contrari, a la revolta dels somriures li convé recuperar el somriure si mai vol recuperar la revolta.