El 18 de setembre de 2014 es va celebrar el referèndum sobre la independència d’Escòcia. Aquest plebiscit es va poder convocar gràcies a un acord polític entre els governs d’Escòcia i Gran Bretanya. El sí, amb el 45% dels vots, va perdre.
A Catalunya durant anys vam sentir discursos sobre la via escocesa: acordada, dialogada, amb les normes pactades. Un discurs fal·laç, ja que a Escòcia la consulta va ser fruit d’un acord entre governs que Espanya mai va contemplar.
Després de la derrota, Alex Salmond, primer ministre escocès i líder del Partit Nacional Escocès (SNP), va dimitir del partit i del govern. Va venir el Brexit, la covid i l’SNP, amb nova líder, es va presentar a les eleccions amb la proposta d’un nou referèndum.
A Catalunya, ja en la gestió dels fets i del resultat del primer d’octubre, l’independentisme es va dividir, de nou. Va venir el 155, la presó i l’exili. I es va poder salvar, com es va poder, que el Govern quedés en mans independentistes.
El resultat electoral que va obtenir l’SNP i la seva proposta de celebrar un nou referèndum d’independència, a un escó de la majoria absoluta, ha fet que el govern de la primera ministra Nicola Sturgeon el proposi per al 2023.
El resultat electoral dels partits independentistes a Catalunya, gairebé empat tècnic, ha fet que cap de les dues estratègies s’imposi clarament. Val la pena llegir al que es comprometien als programes, però per resumir-ho: gradualisme/unilateralitat.
Sembla que hem passat de desitjar per a Catalunya l’oportunitat de seguir la via escocesa al punt que Anglaterra hagi decidit seguir la via espanyola
Ara, el Tribunal Superior del Regne Unit ha dictaminat que Escòcia no pot convocar un referèndum sense el permís de Londres. I pels conservadors sembla que queden lluny les paraules del seu antic líder David Cameron: “Podria haver prohibit el referèndum, però soc un demòcrata”.
Sembla, doncs, que hem passat de desitjar per a Catalunya l’oportunitat de seguir la via escocesa al punt que Anglaterra hagi decidit seguir la via espanyola. Davant aquest escenari, què farà Escòcia? I el Regne Unit? I la UE?
En la seva reacció al veredicte del Suprem, Sturgeon subratlla que aquest urgeix les parts a pactar per segona vegada per la via política. I ha proposat que les properes eleccions britàniques esdevinguin un referèndum de facto.
Això ja ens és més familiar. També ho és que no tot el nacionalisme vagi unit amb la mateixa estratègia. Alex Salmond, antic primer ministre escocès, es va mostrar contrari a demanar permís al Suprem i proposar unes eleccions plebiscitàries.
En el seu moment, Salmond va fer notar als catalans que demanaven solidaritat que ells amb el seu tema ja en tenien prou, que això de la independència va de ser reconeguts per altres estats, per tant, molestar Espanya no era dins els seus plans.
Tot i així, hi ha prou paral·lelismes i profundes diferències perquè l’independentisme dediqui uns quants minuts a estudiar què passa a Escòcia, al Regne Unit i a la Unió Europea a partir d’ara.
D’entrada, perquè serà una bona excusa per analitzar tot el que hem viscut des de l’octubre del 2017, que a vegades sembla que no se’n pugui parlar. Però, sobretot, perquè si hem de tornar-ho a fer, disposem d’algunes pistes del que es mou en l’escenari internacional més proper.
El que passa a Escòcia reforça el discurs que el procés no s’ha acabat. Sobretot si els polítics no desmobilitzen les seves bases. No assolir la independència no implica que cessi l’independentisme. I menys si és majoritari dins la societat.