Pel que sembla, la tarda/nit de dijous van aparèixer uns subtils cartells preelectorals, que no reproduiré aquí, obra d'algun rutilant dircom, que reclamen fer fora de Barcelona l'Alzheimer amb els rostres dels germans Maragall, Pasqual i Ernest. El 8-M, la secretària d'Estat d'Igualtat, Ángela Rodríguez Pam, va penjar un tuit desfilant davant una pancarta que duien unes noies joves, tot somrient, que corejaven: "¡Qué pena me da que la madre de Abascal no pudiera abortar!". Audaçment, vistos els elogis unànimes, el va retirar. Però, helàs, com que és accessible també per tota la xarxa, no el reproduiré.
De sobres és sabut que qui està en l'espai públic, i més en primera línia política, cercant, dia sí dia també, el protagonisme per fer-se un lloc en l'espectre institucional, està sotmès a un escrutini intensíssim i, fins i tot, veu reduït l'àmbit, pel general inaccessible, de la seva vida privada i intimitat de la resta dels seus conciutadans. Així i tot, les relacions familiars, els estats de salut o les relacions d'amistat queden fora del debat polític. Llevat que la persona interessada ho manifesti, és irrellevant el seu estat civil, el seu grau de felicitat familiar, la seva (des)orientació sexual, els seus gustos gastronòmics o amb qui va al futbol o al teatre, en cas que hi vagi.
Intentar entrar en el debat polític denigrant, que és més que insultar, els oponents, és propi d'estults. A vegades, resulta fructífera la combinació de baixesa moral i estupidesa: quan el denigrat pica i practica la retorsió. Precisament, la superioritat intel·lectual i moral és això: censurar, rebatre, desmuntar l'ofensa gratuïta, grollera i denigrant, sense, al seu torn, denigrar.
El denigrat ho és perquè el denigrador el veu superior en moralitat i intel·ligència, ho sigui o no, però amb la denigració li confereix aquest estatus. És pur complex d'inferioritat. Vet aquí l'estultícia: rema a favor del contrari.
Intentar entrar en el debat polític denigrant, que és més que insultar, els oponents, és propi d'estults
Denigrar Ernest Maragall, fent befa de la terrible malaltia del seu germà, contra el millor alcalde de Barcelona, que va posar en marxa, quan encara n'era conscient, una fundació per intentar ajudar a superar-la, és d'una estultícia que bat molts rècords. Victimitza, tot criminalitzant-los, tots els patidors d'aquesta malaltia, els pacients, els seus familiars i amics, una malaltia que cada cop patiran —podrem patir—, si no canvien les coses, més i més persones. Victimitza el candidat, cosa que pot, contradictòriament, donar-li més embranzida davant el cos electoral. O sigui que és un autèntic bumerang. Als enemics de Maragall no els sortirà gratis aquest esclafit que no passa de ser una llufa sense pudor, ja que han aconseguit la censura general.
Més o menys ha tingut lloc el mateix amb el tuit de Rodríguez. Certament, a les manifestacions, es llancen eslògans de tota mena, molts cops per la pròpia gaubança i solaç. A les manis hem sentit de tot i hem llegit pancartes amb lemes de difícil catalogació com a intel·ligents o, simplement, punyents.
Però una cosa són els manifestants i una altra són els polítics que donen altaveu als hooligans. Passen aleshores a ser un hooligan més i perden la condició de polítics de mena. Tal com estan les coses, denigrar els dirigents de l'extremíssima dreta, ficant per mig les seves mares, és d'una estultícia de traca i mocador. Demostra, a més d'afavorir gratuïtament la victimització, que, per esdevenir polític, cal alguna cosa més que haver estat triat parlamentari o haver estat designat per un alt càrrec. Cal, necessàriament, tenir prou intel·ligència i altura moral. Si no és el cas, millor a casa. La responsabilitat és tant del seleccionat com del seleccionador. Això va en grup, com les cireres.
En tot cas, el tuit mereix una bona dimissió i els cartells, una investigació policial eficient i el càstig penal corresponent. S'ha d'abandonar la política de la impunitat, de la irresponsabilitat gratis total. Sigui com sigui, uns episodis més que donen la mesura de la talla d'alguns.