Si el lector ha tingut prou paciència per seguir aquesta darrera campanya, amb un nivell de debats autènticament inframentals, és normal que tingui la sensació d’haver assistit als comicis menys europeus de la història. En efecte, el torcebraç entre Sánchez i Feijóo —que el líder del PSOE té guanyat de fa molts mesos, amb independència del resultat d’avui— ha fet que Begoña Gómez i l’amnistia dels exiliats catalans tingui més presència que no pas el (més que necessari) rearmament d’Europa en un exèrcit comunitari o que la política migratòria del Vell Continent. La sensació és del tot comprensible, car la hipotètica finalització del Procés sempre ha estat un tema netament europeu: ho era quan Rajoy va perjurar als seus col·legues de la Comissió Europea que l’article 155 restauraria l’ordre a Catalunya i també quan Pedro Sánchez els ho tornà a repetir arran dels indults.

La democràcia és el problema essencial d’Europa, d’ençà que els electors de França i d’Holanda van oposar-se al projecte de Constitució europea que es va signar a Roma el 2004 i que la burocràcia de Brussel·les va tancar en fals, aprovant el Tractat de Lisboa sense cap mena de suport popular. Això, i no l’aparició de la ultradreta, explica el progressiu desencantament dels europeus amb el seu govern comú, si ho comparem amb l’optimisme continental dels anys vuitanta i noranta. L’emergència de polítiques aïllacionistes que avui celebraran la nit amb litres de xampany no és una bona notícia per als europeistes, però amb la dreta radical del continent passarà com amb VOX a Espanya. Fa un lustre, el partit d’Abascal apostava per destruir el sistema autonòmic espanyol; ara que els diputats de VOX tenen les natges ben calentones als parlaments del país, ni déu gosa discutir-lo.

Sigui quin sigui el resultat d’avui a la nit per tots plegats, el continent encara haurà de resoldre l’ocupació antidemocràtica que afronten vuit dels seus milions d’habitants

D’ençà que l’independentisme va passar de la reivindicació nacionalista a l’acció unilateral, amb la imposició del referèndum de l’1-0, el moviment va europeïtzar-se, en el sentit que Catalunya va posar-se al centre del debat democràtic. Tots els intents de pacificar aquest conflicte (a saber, d’ofegar el dret inalienable dels catalans a governar-se com vulguin a través de les urnes) fracassaran a la llarga. De moment, a diferència de l’autisme de Rajoy amb Europa, Pedro Sánchez ha anat seduint lentament Ursula von der Leyen a base d’una aparent pacificació del problema català (la presidenta del continent, tot i els precs de Feijóo, no ha parlat de l’amnistia dels exiliats ni tan sols en els mítings del PP, i no serà que no l'hi demanessin), però, malgrat els esforços del líder del PSOE i la victòria estreta d’Illa al Parlament, les aigües encara no s’han calmat prou per passar pàgina.

De fet, la gràcia de tot plegat és que —amb tota la propaganda progre i europea a favor de Sánchez— Illa no va aconseguir guanyar el plebiscit espanyol a Catalunya. També cal recalcar que l’independentisme, tot i tenir uns líders absolutament desprestigiats per la seva triple moral i el seu cinisme catedralici, encara han aconseguit salvar els mobles. A això hi ajuda el fet que, d’ençà del 2017 a les darreres eleccions, hi ha un milió d’independentistes que no hem canviat d’ideari polític, però que hem vist ben clar que amb aquesta generació de líders no arribem ni a la cantonada. Si els partits espanyols, tot i la picabaralla entre el PP i el PSOE, encara exhibeixen o maleeixen l’amnistia, és perquè la qüestió catalana és l’única patata calenta que té Espanya per ser tractada com una democràcia del Primer Món. Tenim lideratges ben nefastos, cert; però Europa encara ens mira de reüll.

N’hi ha prou amb llegir articles de López Burniol a can Godó, on es malda per una reunificació del bipartidisme a Espanya que porti a una estructura federal de l’Estat, per veure com Catalunya continua essent la ferida oberta dels espanyols a Europa. En aquest sentit, deia a l’inici, aquestes potser han sigut les eleccions més europees que hem viscut i això ha provocat que els límits curtterministes dels candidats de Puigdemont i Junqueras quedin encara més en evidència. Sigui quin sigui el resultat d’avui a la nit per tots plegats, el continent encara haurà de resoldre l’ocupació antidemocràtica que afronten vuit dels seus milions d’habitants. De moment, hi han posat pedaços i no se’n surten. Veurem què passa. Diuen que avui plourà, amb la qual cosa aprofitarem la gotellada que Déu ens regala per restar a casa i admirar com la pluja neteja la pols sahariana del carrer.