La sorpresa i l'alleujament francès s'han celebrat com una competició esportiva, i amb tota la raó. Salvada la Cinquena República, queden les lectures amb lletra petita. La lliçó més important passa per un cordó sanitari que sí que ha funcionat malgrat la falta d'unanimitat en totes les circumscripcions. La coalició serà complexa i la incertesa no estarà aclarida segurament fins després de l'estiu. El dic no evita l'agenda del malestar adherida a l'extrema dreta, amb el partit de Le Pen com el més votat (10,7 M), seguit del Nou Front Popular amb 9M i Junts amb 7M. El triomf tampoc no significa que Macron prengués una bona decisió. Ho va fer en calent i, en cas que hagués sortit malament, hauria posat en perill Europa.

Hi ha hagut responsabilitat en la decisió del desistiment, la retirada de les candidatures menys votades en les circumscripcions on l'esquerra i els de Macron competien. La futura coalició transforma per se el sistema presidencialista francès a parlamentarista. I en general, cada vegada que s'obren les urnes, hi ha més extrema dreta. Però també demostra que quan els demòcrates s'organitzen, la ultradreta es queda fora. Només l'error del Brexit o la deixadesa del Partit Demòcrata per organitzar el relleu de Joe Biden és per on es cola el populisme de Nigel Farage o la possibilitat de Trump.

També entra l'extrema dreta quan els conservadors s'escoren cap al populisme. Al Regne Unit, el gran triomfador d'aquest espectre va ser precisament Nigel Farage, que acaba d'aconseguir entrar a Westminster al vuitè intent absorbint vot conservador. A la foto general, els conservadors van assumir el discurs extremista i els ha portat al pitjor resultat del país i del partit. El van comprar fins que se'l van creure. A França, en el front ampli contra Le Pen cap partit no ha tingut la temptació de lliscar per aquest pendent.

França ha estat el fre més contundent a l'Europa de la llibertat, la igualtat i la fraternitat

El país veí és el mirall de les contradiccions del PP. Primer, hi ha la d'origen, l'argument impossible de tenir els conservadors francesos dins de la coalició anti Le Pen i pactar governs en cinc comunitats i desenes d'ajuntaments i diputacions.

El rebuig de l'extrema dreta passa també per donar suport a Ucraïna i a l'ordre europeu com el coneixem. L'agermanament soterrat de Le Pen amb Putin ha portat Vox a deixar Meloni i passar-se a Patriotes per Europa, la plataforma europea de Viktor Orbán. Ho va fer el mateix dia que el primer ministre d'Hongria visitava Moscou. L'argument incòmode del PP passa per acusar Carles Puigdemont de suposades trames i connivències amb Rússia quan el seu soci explícitament se n'acaba d'anar amb ells a Europa.

I després hi ha el missatge. Starmer acaba d'anunciar el final de les deportacions a demandants d'asil a Ruanda i de la inhumana política migratòria de Rishi Sunak, tan contrària al dret europeu com impracticable. El discurs de Sunak, lluny de triomfar, va donar la majoria als laboristes. Per contra, el PP s'acaba de moure de les "limitacions" al repartiment de menors a la Península a la petició de Miguel Tellado de portar l'armada a la frontera per "protegir-la". És tan inviable com les ja enterrades mesures de Sunak, però col·loca el missatge simbòlic de convertir l'immigrant en enemic de qui cal protegir les costes.

Les últimes setmanes han definit el terreny de joc europeu dels propers anys. Les institucions europees, en un Parlament amb forta irrupció de l'extrema dreta, ha aconseguit protegir-se i reeditar el trio de conservadors, socialistes i liberals. Al Regne Unit, un laborista de gestió i poc soroll prioritzarà un programa de polítiques socials i deixarà enrere la pitjor dècada del Regne Unit. França ha estat el fre més contundent a l'Europa de la llibertat, la igualtat i la fraternitat. I totes aquestes decisions han passat per deixar fora els ultres. El PP ara ha de saber llegir el testimoni o assumir ser l'excepció ibèrica en el pitjor sentit.