La iniciativa de rearmament vertiginós per valor de 800.000 milions d’euros perquè en cas de guerra la Unió Europa es pugui defensar tota sola de qualsevol amenaça exterior s’ha justificat amb la imprecisa idea que ha arribat l’hora que Europa tingui el seu propi exèrcit, però Europa no tindrà mai un exèrcit com tenen els Estats Units, Rússia o Xina.  El document aprovat aquesta setmana a Brussel·les pels 27 anuncia una Europa “més sobirana, més responsable de la seva pròpia defensa i millor equipada per actuar i lidiar de manera autònoma davant els desafiaments immediats i futurs amb un enfocament de 360°”.  Quan diuen “més sobirana i més responsable” ja queda clar que no ho serà del tot. De fet, Europa, els països europeus, no ho volen, ni s’ho poden permetre. I tampoc serviria per garantir la seva seguretat.

Es parla d’Europa com si fos un subjecte polític com els Estats Units, Rússia o la República Popular de la Xina, però, a diferència dels imperis esmentats, la Unió Europea no és una nació, són 27 Estats, alguns plurinacionals, i cap està disposat renunciar a la seva sobirania. Una nació expressa una voluntat única i se simbolitza amb una bandera i un himne amb què s’identifiquen els nacionals i que té un exèrcit... i un comandant en cap, reconegut i legitimat. Al president dels Estats Units se’l recorda sempre com el comandant en cap de l’exèrcit més poderós del món. No cal dir que Vladímir Putin i Xi Jinping són els comandants dels seus respectius exèrcits. Qui és el comandant en cap d’Europa? Úrsula Von der Leyen? Qui la reconeix? Els Estats Units és evident que no, que ni tan sols es dignen a rebre-la. Però és que els europeus, tampoc, com hem vist quan el president francès Emmanuel Macron, que sí que és reconegut pels interlocutors russos o americans, negocia pel seu compte. Igual que el fins fa poc canceller alemany, Olaf Scholz, també ha desenvolupat els seus propis contactes amb els Estats Units i Rússia, prescindint de la seva compatriota i presidenta de la Unió. Per no parlar de la presidenta italiana, Giorgia Meloni, dels líders d’Hongria o Polònia i de tants altres. I és prou obvi que cap dels líders europeus està disposat a renunciar a la seva jerarquia.

Un exèrcit europeu requereix cessió de sobirania, integració de forces armades, i un comandant en cap jeràrquicament superior als caps d’Estat i de Govern de la Unió Europea. Ni els Estats europeus estan disposats a cedir sobirania, ni els líders nacionals a convertir-se en presidents regionals

Sense un comandant en cap no hi ha exèrcit que valgui. I sense un comandant amb autoritat no hi ha cadena de comandament que es pugui organitzar. Tanmateix, posem-nos a imaginar que els líders europeus fan de la necessitat virtut i es plantegen construir un exèrcit europeu amb les mateixes potestats que l’homòleg americà, rus o xinès. El comandant en cap d’aquests imperis no és un militar, és un líder polític que als Estats Units té la legitimitat que li han atorgat els ciutadans del seu país a les eleccions. I Putin i Xi han assumit el comandament per altres mecanismes, no pas democràtics, però igualment efectius. Com se suposa que Europa hauria d’elegir, designar o proclamar el seu Comandant en cap, que hauria de ser jeràrquicament superior a tots els caps d’Estat i de Govern?

Molt abans que això, els europeus haurien de posar-se d’acord en els objectius, les prioritats, la raó d’ésser d’aquest nou exèrcit que ha de ser compartida i compromesa de manera absolutament unànime. I, de moment, aquesta mena d’unanimitat no es veu per enlloc. Ni tan sols francesos i alemanys, que passen per ser la columna vertebral del projecte europeista, han estat sempre d’acord de com s’havien d’afrontar els desafiaments més immediats com recentment la guerra d’Ucraïna. A Nacions Unides, els països europeus no solen votar el mateix. Ni tan sols respecte a la guerra de Gaza. Cada país té els seus compromisos i interessos bilaterals i cadascú es preocupa principalment per la seva frontera, uns a l’est, altres al sud, com Espanya, i d’altres, com ara Dinamarca, també a l’oest. Ja ho va escriure fa milers d’anys Sun Tzu a L’art de la guerra: “Vencerà aquell exèrcit que estigui animat pel mateix esperit en totes les seves files”. No és pas aquest l'esperit que caracteritza la Unió Europea.

Europa va gastar només l’any passat en Defensa 457.000 milions de dòlars. Si amb això la UE no és capaç de fer front a la invasió russa d’Ucraïna, amb 800.000 milions més, però prescindint del suport armamentista i tecnològic dels Estats Units encara seria més vulnerable

La complicació és política, econòmica i també tècnica. La modernització dels arsenals de guerra ja no consisteix a comprar fusells i tancs. La competitivitat en armament es disputa principalment en el camp de la tecnologia i la intel·ligència. Com Europa ha confiat sempre en els Estats Units, Europa ha esdevingut un nan tecnològic respecte als Estats Units i la Xina. Les armes més sofisticades dels europeus són de fabricació americana, que no es poden fer servir si els Estats Units no ho autoritzen. Per no poder, ni enlairar-se no podrien els avions de combat F35, però tampoc tindria accés als satèl·lits ni als enginys de suport a la intel·ligència d’última generació.  És a dir, perquè Europa pugui tenir un exèrcit competitiu necessitaria partir gairebé de zero i construir-lo portaria una eternitat, atès que començaria la carrera quan els seus competidors americans i xinesos porten dues maratons d’avantatge i continuen avançant a l’esprint.

A banda de la cessió de sobirania, la integració de les forces armades dels diversos països en un sol exèrcit, caldria una inversió en tecnologia, innovació, i intel·ligència que amb els 800.000 milions anunciats no tindrien ni per començar. No és cert que Europa no hagi gastat diners en Defensa. Segons l’informe de l’International Institute of Strategic Studies, amb seu a Londres, la despesa conjunta en Defensa de tots els països europeus l’any 2024 va pujar fins a 457.000 milions de dòlars. Si amb aquest colossal dispendi els europeus no estan en condicions de fer font a la invasió russa d’Ucraïna i es conformaran —que no ho dubti ningú— amb el fet que Putin consolidi els territoris conquerits, de què (o a qui) serviran  800.000 milions d’euros més? En cap cas, doblar o triplicar en un any la despesa no serà suficient per posar-se al mateix nivell dels competidors i, per tant, tampoc servirà per garantir la seguretat... sense el suport dels Estats Units.

L’OTAN continuarà sent el guardaespatlles d’Europa, perquè Europa no té més remei. Donald Trump coneix les febleses europees i s’ ha vist capaç de poder dir-nos als europeus pagueu, pagueu més, i calleu. I això serà tot.

Fa pocs mesos, a proposta de la Comissió Europea, Mario Draghi, expresident del Banc Central Europeu, va emetre un informe que semblava marcar el nou full de ruta de la Unió Europea per frenar el seu declivi econòmic davant d'altres potències. Es va calcular una inversió de 800.000 milions d’euros, quina casualitat, la mateixa xifra, per incentivar el creixement mitjançant la transformació tecnològica, la descarbonització, la seguretat econòmica i el manteniment del model social europeu. Això era el setembre passat i ara sembla que els diners aniran cap a una altra banda. El misteri és el següent: Això qui ho ha decidit?  No hi ha dubte, no hi haurà exèrcit europeu. L’OTAN continuarà sent el guardaespatlles d’Europa, perquè Europa no té més remei. Donald Trump coneix les febleses europees i s’ha vist capaç de poder dir-nos als europeus pagueu, pagueu més i calleu. I això serà tot.