No hi ha cosa que resumeixi millor la crisi existencial europea que les llàgrimes del diplomàtic alemany Cristhoph Heusgen, chairman de la Conferència de Seguretat de Múnic. La seva trama existencial explica moltes coses: europeista convençut, Heusgen fou un dels escrivents del Tractat de Maastricht i potser l’arquitecte més sagaç de la política exterior d’Angela Merkel. Però aquest gat vell de l’europeisme té el cor mig ianqui; no només tingué un paper important al Consell de Seguretat de Nacions Unides, sinó que, milers d’anys abans, havia estat un jove estudiant a la Western Reserve Academy d’Ohio, la Yale de l’Oest, una d’aquelles boarding schools tan adorables on encara hi havia professors que salpebraven les frases de llatinades. No m’estranya que, després de sentir el veep JD Vance esbroncar els líders del Vell Continent, al vell Heusgen li esclatessin les comportes lacrimals.
Servidor, quan repassa aquest tipus de discursos laudatoris de l’ètica europea, té la sensació que tothom es posa molt sentimental, però que, veritablement, ningú no sap de què polles parla. Els meus col·legues filòsofs llegiran la frase precedent i, com si es traguessin la recepta del fricandó de l’àvia de la butxaca, apel·laran de seguida a l’herència cultural de savis com Goethe, Voltaire, el plom de l’Steiner i sa tia en patinet (a casa els hem llegit tots de faisó religiosa, car gaudim de molt temps lliure). Tot això està molt bé i no seré jo qui renunciï a la biblioteca que duem a l’esquena, però si parlem dels valors europeus també ens hauríem de referir al vodevil que precedí l’establiment de la Constitució europea, un text que fou rebutjat per països com França i que la burocràcia de Brussel·les acabà passant per l’adreçador a base d’una cosa tan indecorosa com no referendar-lo a les urnes.
Europa hauria de ploriquejar menys i cercar un camí que s’acosti a la via unilateral
També caldria aturar-se una estoneta i pensar en la sistemàtica oposició de totes les cúpules de la Comissió Europea a l’hora de confegir una política de defensa comuna amb el conseqüent exèrcit (abans que ho demanés Volodímir Zelenski, per interessos obvis, el nostre Josep Borrell fou dels únics polítics que ho exigí de forma explícita). Emmanuel Macron pot estar molt enrabiat amb Donald Trump a causa del menyspreu explícit del president nord-americà a la participació europea en la cimera entre aquest i Vladímir Putin, on qui sap si el magnat que regeix el món acabarà proposant convertir el Donbàs en un nou Mar-a-Lago; però Europa pot regalar poques lliçons, car, si Trump aconsegueix una treva, el Vell Continent encara no té una previsió de quina seria la seva participació militar en aquest compàs d’espera ni com fortificaria la posició de Zelenski en el repartiment final del tros.
Els gats vells de l’Europa romàntica i de les relacions transatlàntiques poden exercitar-se el ploriqueig, però l’apel·lació a un món comú que ja no existeix, per florida que sigui, no ens farà més desvetllats ni ens protegirà d’un esdevenidor més violent. Posats a parlar de com Europa es mira les coses, les autoritats continentals em permetran que (tot i ser un nano amb vocació internacionalista, subscriptor del New Yorker i escoltador compulsiu de pòdcasts en inglès) em posi un poc localista i els recordi com van passar de la meva tribu com de la merda mentre l’hostiaven els policies espanyols, quan aquesta perpetrava quelcom tan temerari com organitzar un referèndum. Em sap greu regurgitar —en negativa— un adagi ben conegut del procés, però Europa no només ho va permetre, sinó que s’hi pixà amb alegria oceànica. I això, mein lieber Herr Heusgen, també són valors a recordar.
Europa hauria de ploriquejar menys i cercar un camí, per dir-ho també en processista, que s’acosti a la via unilateral. Els ho diu un català, que d’això en té molta experiència: les llàgrimes només acostumen a servir per perdre.