El problema d’Europa és la manca de fe dels mateixos europeistes en construir una unió política. Hi ha interès a assegurar la potència d’un mercat únic, però ni els francesos volen deixar de ser francesos, ni els alemanys, alemanys. Alguns espanyols, no tots i no només catalans, sí que ho volen deixar de ser-ho per raons de les seves tragèdies històriques, però són l’excepció.

Fa uns anys, Martin Schulz, socialdemòcrata alemany, que va ser president del Parlament Europeu i passava per ser un europeista entusiasta, va declarar, davant d’un grup de periodistes catalans, que era un ferm partidari “dels Estats Units d’Europa” i trobava interessant que Catalunya vulgui ser com deia Artur Mas “el Massachusetts d’Europa”, però a continuació va afegir: “Ara bé, Alemanya no serà mai una Califòrnia”.

Cap estat està disposat a cedir no només la sobirania, ni tan sols la política exterior, com s’ha demostrat en la manca d’una posició comuna respecte a la guerra a l'Orient Mitjà o en les diferències estratègiques d’Alemanya i França en la guerra d’Ucraïna. Si afegim la competència xinesa i el protagonisme rus, que han desplaçat el centre de poder planetari, Europa fa la impressió de resignar-se a mantenir un paper subaltern respecte als Estats Units. I ara, a més, compartint les despeses militars, que s’han disparat escandalosament i perillosa.

L’extrema dreta no resoldrà cap problema i n’augmentarà uns quants. Així que els que estan preocupats pel futur dels seus fills, tenen prou motius per anar a votar, malgrat que l’incentiu només sigui evitar que guanyin els altres

Els Estats Units d’Amèrica ha estat (fins ara) una història d’èxit perquè és una nació construïda de bell nou amb colons i immigrants vinguts d’arreu i amb uns territoris parcel·lats gairebé arbitràriament. Tret dels indígenes —i per això se’ls van carregar— ningú tenia gens d'interès a defensar cap altra identitat que la pròpiament americana. Van tenir una guerra civil, que era un conflicte d’interessos superat per la convicció que la unió faria la força. Era l’aposta guanyadora i sempre ha sortit a compte ser ciutadà americà.

Després de matar-se en diverses guerres, els europeus es van emmirallar amb els Estats Units i van intentar forjar un ideal europeista, amb la diferència que Europa és una diversitat de nacions mil·lenàries, de cultures, de llengües i d’identitats que es neguen a desaparèixer i, com estem veient, fàcilment excitables.  El 4 de juliol als Estats Units tothom celebra la Independència lluint una peça de roba amb els colors de la bandera i aplaudint els focs artificials (tot i que alguns disparen a matar amb foc gens artificial) mentre que a Europa el 9 de maig, aniversari de la Declaració Schuman, només és festa laboral a Luxemburg, i les celebracions no passen de ser cerimònies oficials amb molta ostentació i cap interès popular.

Malgrat tot, és indiscutible que ser europeu ha estat (fins ara) un privilegi que no estava a l’abast de la immensa majoria de ciutadans del planeta. Europa ha estat sens dubte campiona en drets i llibertats, en progrés econòmic i en benestar social. De fet, tothom ha volgut ingressar al club i qui se n'ha anat, com els britànics, prou que se n'ha penedit.

Tanmateix, ara resulta que tanta gent està emprenyada amb Europa, i no pas sense raó. Les desigualtats s’han disparat, els fills són més pobres que els pares i les perspectives no són d’anar a millor. Els partits de l'establishment criden espantats perquè els partits més nacionalistes, més autoritaris i més antieuropeus sembla que tindran avui un resultat espectacular. N’hi ha per espantar-se, sentint alguns discursos, i per tremolar, recordant del que són capaços, però què han fet els que ara s’espanten i procuren espantar-nos per evitar-ho?

Aquest cop els escons sobiranistes no estan assegurats i sense eurodiputats que exerceixin com a tals, la causa catalana desapareixeria de les agendes

La Unió Europea està governada per una coalició de Populars, Socialistes i Liberals. Comparem la batalla campal que PP i PSOE lliuren a Espanya amb la cohabitació que practiquen els seus homòlegs a Brussel·les. Si és veritat que a Brussel·les es decideix el que de veritat determina les nostres vides, les baralles domèstiques semblen una presa de pèl. Si ens fixem en els resultats d’aquesta coalició, la dreta és qui acaba portant a terme la seva agenda política i sobretot econòmica. Valgui l’exemple de la revolta pagesa. Han arribat a la conclusió que això d’Europa no els està sortint a compte. En un altre àmbit, s’han endurit les polítiques d’immigració. La dreta i l’extrema dreta competeixen a veure qui és més xenòfob i l’esquerra o calla o atorga.

La dreta convencional no té inconvenient de cedir a l’esquerra la batalla cultural, la del feminisme i els drets de les minories lgtbi+, precisament el gran argument de l’extrema dreta davant d’una classe mitjana, que majoritàriament se sent desatesa de les seves prioritats i li costa d’entendre que, de sobte, els adolescents tinguin tantes facilitats per un canvi de sexe pagat per la sanitat pública.

Si les esquerres europees no ofereixen a la gent que se sent maltractada cap perspectiva de canvi, especialment en la seva situació econòmica, i sobretot en la dels seus fills, la bandera del canvi, sempre electoralment molt rendible sobretot entre els joves, se l’apropia l’extrema dreta. I no, l’extrema dreta no resoldrà cap problema i n’augmentarà uns quants. Així que els que estan preocupats pel futur dels seus fills, tenen prou motius per anar a votar malgrat que l’incentiu només sigui evitar que guanyin els altres.

A Catalunya, l’opció és més clara. És ser o no ser. Aquest cop, va d'un pèl que Toni Comín, Diana Riba i Tomàs Molina aconsegueixin escó. No els tenen assegurats i sense eurodiputats catalans sobiranistes disposats a exercir-ne com a tals, la causa catalana desapareixeria definitivament de les agendes, perquè a Europa, com a la taula d’en Bernat, qui no hi és no hi és comptat. I els altres sí que hi seran.