Al nostre país és habitual que els debats arbitrats per l’ètica s’acabin convertint en debats castrats pel sentimentalisme. Aquests dies, la nostra televisió pública ha emès el que ha batejat com a “Nit sobre l’eutanàsia”, amb el reportatge La bona mort i, seguidament, amb el programa especial Eutanàsia, parlem de l’ajuda a morir. D’entrada, tevetrès plantejava —ho diu al web mateix— l’emissió com una anàlisi sobre com s’està aplicant la mort assistida a Catalunya fixant-se en alguns dels seus punts crítics. La veritat és que aquesta última part és força absent, però tot l’entramat és una bona oportunitat per plantejar-se quin és el marc des d’on estem adreçant les qüestions controvertides que irremeiablement planteja la LORE (Llei orgànica de la regulació de l’eutanàsia) a Catalunya. Garbellant dades, les essencials per capir en quin context ens movem són que l’any passat 358 persones van sol·licitar la prestació d’ajuda per morir —un 63,43% més que l’any anterior—, que de les sol·licituds rebudes se’n van aprovar 189 —un 73,39% més que l’any anterior— i que se’n van efectuar 142 —un 51,06% més que l’any anterior.
Al nostre país, cada dia es fa una sol·licitud d’eutanàsia. És el territori de l’Estat espanyol on més eutanàsies es duen a terme. Fins i tot per als qui hi estan a favor sense cap reticència es fa un punt frívol mirar-se dades sobre eutanàsia amb triomfalisme: són morts de persones que han patit físicament i psicològica fins a un extrem que molts potser no entendrem mai. Per evitar la frivolitat, doncs, la base des d’on es planteja l’eutanàsia és la de la llibertat: aquestes persones han mort perquè així ho volien i ningú hi ha de tenir res a dir. Si la base des d’on abordem el debat és la de la llibertat, però, sempre cal anar una mica més enllà: fins a quin punt està garantit que el sol·licitant de l’eutanàsia pren la decisió lliurement? Si només es duen a terme menys de la meitat de les sol·licituds d’eutanàsia, què passa amb aquelles persones que han cregut que la seva única via d’alliberament era la mort, però a qui s’ha considerat que no podia aplicar-se la Llei? Quines alternatives poden oferir-se i no s’estan oferint perquè l’eutanàsia sigui veritablement l’última alternativa? Quin valor atorguem a la vida en cadascun dels seus estadis?
El novembre passat, el Parlament Britànic va aprovar l'Assisted Dying for Terminally Ill Adults Bill per a Anglaterra i Gal·les amb controvèrsia i després d’hores de debat acarnissat. Per com està configurat políticament el nostre país, tendim a pensar que la dreta és més reticent a aprovar aquesta mena de lleis i l’esquerra hi té més tendència. De fet, la major part de les vegades es va més enllà: tenir escrúpols amb aquesta mena de coses fa espanyol. Als països en què aquestes qüestions es poden discutir obertament i sense caure en el repartiment de culpes o en la carrincloneria, el marc ideològic des d’on es presenta cada actor polític es revela amb més clarividència que mai. Al Regne Unit, a través de l'Assisted Dying for Terminally Ill Adults Bill es va fer evident que conservadors i socialistes comparteixen un origen i un sentit de l’ètica plenament arrelat en la comunitat, i que tenen tendència a rebutjar la llibertat quan aquesta pot desembocar en una acumulació de poder excessiva, per part de qui sigui. Així, el debat sobre l’eutanàsia va separar a la dreta els conservadors dels liberals, i a l’esquerra els socialistes dels progressistes.
Ens interessa la llibertat de veritat, o hem embolicat l’eutanàsia amb un llacet de virtut i d’autogovern per no haver d'afrontar tot allò que pot amagar?
El qui va ser líder del partit laborista i actual diputat laborista al Parlament Britànic, Jeremy Corbyn, va publicar un comunicat on exposava els seus motius per oposar-se a la Llei en qüestió. Deia: “L’elecció al final de la vida només pot ser significativa en un sistema en què tothom té accés a les millors cures pal·liatives possibles, però el finançament insuficient crònic ha deixat moltes persones que pateixen una malaltia terminal sense el suport que necessiten. Sense abordar aquestes diferències, aquesta legislació posa els més pobres, les persones grans i les persones amb discapacitat en risc d’abandonament i discriminació greus”. Fora de l’àmbit parlamentari, la principal organització per als drets de les persones amb discapacitat del Regne Unit (Disability Rights UK) va emetre un comunicat que anava força en la mateixa línia que el de Corbyin. Deia: “En un moment en què l’atenció social està clarament infrafinançada, l’habitatge accessible és escàs i moltes persones amb discapacitat no poden pagar aliments, energia o altres productes bàsics, aquesta legislació envia un missatge esgarrifós: el Govern prioritza el dret a morir sobre el dret a viure”. Queda algun agent polític a Catalunya veritablement preocupat per la llibertat en aquests termes? Queda algú disposat a obrir aquesta mena de melons des de l’esquerra catalana? Si pot fer-se des de la dreta catalana, ja no cal ni preguntar-s’ho retòricament, perquè ideològicament està tan desmantellada que es dedica a prendre el pitjor del liberalisme i el pitjor del progressisme a veure si n’esgarrapa alguns votants.
Si la mort assistida està garantida per la sanitat pública catalana, però tot allò que també forma part d’una “bona mort” i que precedeix la presa de decisió de l’eutanàsia no ho està, ens arrisquem a crear un sistema a dos nivells. A l’Estat espanyol hi ha un dèficit estructural pel que fa a cures pal·liatives. Al nostre país, “l’assignatura de cures pal·liatives no és obligatòria ni a medicina ni a infermeria, i l’especialitat com a tal no està reconeguda. Això fa que prop del 40% dels hospitals no tinguin cap recurs de cures pal·liatives i només dos de cada deu centres tenen un equip complet”. A l’Estat espanyol no es va aprovar la Llei ELA (Esclerosi Lateral Amiotròfica) fins al desembre del 2024. Fins aleshores, patir aquesta malaltia neurodegenerativa costava a la família del malalt de 37.000 € l’any a 114.000 € en els estadis més avançats. Evidentment, moltes famílies no es podien permetre de pagar-ho. Estem parlant del desembre del 2024 amb dades sobre sol·licituds de mort assistida també del 2024.
El problema final de la possible manca de llibertat, de la coerció o de la presa d’una decisió viciada per circumstàncies que podrien atenuar-se des de les institucions públiques és que moltes vegades són invisibles o costen molt de concretar. En un context de malaltia greu i incurable, crònica i invalidant, i que causa un patiment intolerable al malalt, fins a quin punt estem posant a disposició tots els mitjans possibles perquè la solitud o la manca d’acompanyament pal·liatiu o psicològic, o el sentiment de càrrega econòmica o familiar, no siguin allò que fa decantar la balança? Per què sol·liciten l’eutanàsia més dones que homes? Fins a quin punt estem posant el focus en llimar tot allò que condicioni la llibertat amb què se suposa que s’ha de prendre la decisió d’acabar —o que algú acabi— amb la vida d’un mateix? Ens interessa la llibertat de veritat, o hem embolicat l’eutanàsia amb un llacet de virtut i d’autogovern per no haver d'afrontar tot allò que pot amagar? Que més de la meitat de les sol·licituds d’eutanàsia que es fan a Catalunya no siguin concedides posa en relleu que hi ha catalans malalts arribant a la conclusió que la seva única alternativa és la mort assistida, mentre que un tribunal sentencia que no ho és. Si no és la mort, doncs, què més podem oferir als nostres malalts que no els estem oferint? Ens interessa de veritat “la bona mort”? La resposta a totes aquestes preguntes haurien fet un bon documental. O dos. Però amb els debats capats només podem aspirar a un tractament superficial de tot allò que demani profunditat i, fins i tot, incomoditat. Des d’aquesta conjuntura només queda mirar-se les dades sobre eutanàsia a Catalunya, fer-se un copet autocomplaent a l’esquena i sentir-se cínicament victoriós: “nosaltres som més lliures”.