El 12, 13 i 14 de desembre de 1970 ―aquesta setmana fa 48 anys― va tenir lloc la tancada de Montserrat, en protesta pel procés de Burgos, protagonitzada per 300 intel·lectuals catalans, que va ser una fita clau de la lluita antifranquista. La historiadora i militant independentista històrica Eva Serra Puig (Barcelona, 1942-2018) va ser una de les seves participants i va rememorar-la el 15 de març passat en una conferència a Montserrat, feta en el marc dels dejunis en solidaritat i de denúncia de la situació dels presos polítics i exiliats, de la campanya Prou d’ostatges!, ara tornada a reactivar arran de la vaga de fam de Jordi Sànchez, Jordi Turull, Joaquim Forn i Josep Rull. El Nacional ha tingut accés al text inèdit de la conferència d’Eva Serra, que va morir el juliol passat. Resulta un testimoni especialment lúcid d’aquell precedent de l’Assemblea de Catalunya, que també resulta il·luminadora en la situació de repressió que avui viu Catalunya.
A Eva Serra, in memoriam.
La gran tancada de Montserrat (desembre 1970) i els ostatges del 2018
Per Eva Serra Puig
L’any 1970, amb l’augment de l’activitat d’ETA, l’estat espanyol desencadenà una ferotge repressió a Euskal Herria. Un dels resultats fou el procés de Burgos del 3 al 9 de desembre: 16 militants abertzales bascos foren jutjats per un tribunal militar acusats de pertànyer a ETA. Es van dictar sis sentències de mort i 752 anys de presó. En el decurs del judici els militants es declararen marxistes, leninistes, van reivindicar l’euskera, les ikastoles, van denunciar tortures i es declararen presoners de guerra d’acord amb la convenció de Ginebra.
La tancada fou una resposta catalana de solidaritat amb un grup que aleshores practicava la lluita armada d’alliberament nacional. Actualment aquella solidaritat pot sorprendre i per aquesta raó penso que cal una contextualització de l’època: el seu passat recent (la Guerra Civil i la postguerra) i la dictadura franquista d’aquell moment.
Aquest escrit conté una contextualització, records anecdòtics de la tancada, una anàlisi del manifest i alguna consideració de contrast amb el moment polític actual.
La lluita armada d’alliberament nacional
Cal indicar que, en aquelles dates, la lluita armada d’alliberament nacional no tenia connotacions negatives. La duresa de la dictadura i les lluites d’alliberament internacionals, com la d’Algèria o la de Cuba, legitimaven determinades formes de lluita. Aleshores, encara era viva la memòria de les lluites antifeixistes i antinazis que havien tingut lloc a Europa, sense oblidar els maquis dels Països Catalans, grups armats de resistència que van operar des de 1939 per oposar-se a la institucionalització del règim franquista. Els anys quaranta i cinquanta va haver-hi una intensa guerrilla a les muntanyes (invasió de la Vall d’Aran el 1944) i una també intensa guerrilla urbana contra vies de tren o, com a exemple, els tallers del diari La Soli (1946). Des del catalanisme, l’independentisme, l’anarquisme i el comunisme existiren formes de resistència no pacífiques durant uns anys amb la previsió que si guanyaven la Guerra Mundial els aliats, Franco seria tret del mig. D’altra banda, en el moment de la tancada, la guerra contra Franco feia una trentena d’anys que s’havia acabat i la Segona Guerra Mundial només en feia vint-i-cinc. Els maquis catalans havien resistit més enllà de la Segona Guerra Mundial fins als anys seixanta, amb sabotatges i actes de repressió contra els feixistes. Per exemple, Marcel·lí Massana va actuar fins a 1951, Josep Faceries fins a 1957, Teresa Pla Massaguer, anomenada La Pastora, fins a 1960, l’anarquista Quico Sabaté va ser abatut el 1960 i Ramon Vila Capdevila Caracremada, el 1963. Això vol dir que en el moment de la tancada feia tot just una dècada de la fi dels maquis. Us recomano la lectura de la novel·la La Sega (2015), de l’escriptor i naturalista valencià Martí Domínguez i Romero, el qual planteja molt bé el drama dels masos del Maestrat entre els maquis i la Guàrdia Civil. Teníem molt a prop, doncs, que uns des del comunisme (fins que Stalin va dir prou el 1948), els altres des de l’anarquisme i els altres des de l’independentisme (en cas de Jaume Martínez Vendrell, que sense solució de continuïtat passà de ser un oficial de l’exèrcit republicà a plantejar la lluita armada d’alliberament nacional), era una forma de lluita legítima contra la dictadura franquista.
Un segon fet que cal tenir present és que durant el franquisme els moviments polítics eren clandestins i les organitzacions polítiques no teníem locals propis. El franquisme n’havia fet una gran requisada, només cal recordar el local del CADCI (Centre Autonomista de Dependents de Comerç i de la Indústria), el qual es trobava a la Rambla i que va ser incautat i s’hi instal·là el Frente de Juventudes de Falange, fins que hi ha hagut una recuperació parcial compartida amb la UGT. Aleshores, els grans espais de reunió varen ser els espais d’una església progressista. Cal entendre per església progressista el seguit de fets que demostren l’existència d’una Església antifranquista. Així podem recordar com a exemples les declaracions de l’abat Escarré a Le Monde el 14 de novembre de 1963 denunciant la dictadura, cosa que el portà a l’exili, o la manifestació de capellans: uns 130 clergues amb sotana davant de la Jefatura de la Via Laietana de maig de 1966, protestant contra el franquisme. No és estrany, doncs, que ara parlem de la Caputxinada de 1966, on es constituí el Sindicat Democràtic d’Estudiants; de la tancada de Montserrat de 1970; de la fundació de l’Assemblea de Catalunya a l’església de Sant Agustí de Barcelona (1971) o de la detenció dels 113 de l’Assemblea de Catalunya de 1973 a l’església de Santa Maria Mitjancera (eren uns 150: la meva germana que hi anava pel Col·legi de Llicenciats se’n va escapar, fent veure que resava devotament). És més, una Església progressista que tenia també els seus membres més radicals. Així, quan es va produir la tancada de Montserrat, els monjos més compromesos ja s’havien refugiat al monestir de Cuixà (1963).
La meva tancada a Montserrat
Josep Maria Muñoz i Pujol, metge traumatòleg i dramaturg, assagista i novel·lista mort el 2015, amb una doble carrera paral·lela: literària i de medicina i pare de l’actual director de la revista L’Avenç, publicava el 1999 “La Gran Tancada”, sobre els fets de Montserrat de desembre del 1970. Recomano llegir-lo, així com també recomano la lectura, entre d’altres, de la seva biografia de Joan Fuster, El falcó de Sueca. Josep Maria Muñoz es va sentir atret per la tancada de Montserrat de 1970 i sé que per fer aquest llibre es va valdre de moltes entrevistes, entre elles la de la Rosa Regàs, i recordo la seva presència a casa per fer algunes precisions. Volia sobretot precisar si hi havia gent d’ETA refugiada al monestir. Efectivament, coincidint-hi o no, en algun moment n’hi hagué. Sé dels contactes de Mentxú Iglesias ja desapareguda, companya d’Iñaki Pérez Beotegui Wilson, també desaparegut.
Jo em vaig organitzar per a la tancada des de la feina. Aleshores treballava a la Gran Enciclopèdia Catalana, que en aquell moment es trobava en un edifici de la plaça Artós de Barcelona i on la mobilització de treballadors a finals dels seixanta havia estat important. Des d’un àmbit laboral, doncs, lligat a la cultura catalana i no directament polític, vaig pujar a Montserrat la tarda del dissabte 12 de desembre amb la Montserrat Roig, que també treballava a la GEC. No és estrany que a Montserrat hi coincidíssim Josep Maria Benet i Jornet, la Roig i en Jordi Castellanos. El paper dels treballadors de la GEC era políticament molt actiu.
De la tancada, en primer lloc, en recordo el fred i les anades i vingudes per organitzar la intendència (vasos, plats, coberts, llençols, flassades, queviures, etc). També com vèiem des de les finestres els guàrdies civils armats i amb capots passant més fred que nosaltres assetjant el monestir.
La tancada de tres dies em va permetre observacions sobre la condició humana: la presència de la por d’uns quants, l’afany de notorietat entre uns altres, la discreció de la majoria, el sentiment de claustrofòbia o la necessitat d’alcohol d’uns pocs. De tot hi hagué en aquella vinya del senyor, dins la qual tampoc hi havia una harmonia universal política completa. Personalment, vaig distanciar-me de Josep Maria Castellet, que feia pocs mesos que havia activat un expedient de regulació d’Edicions 62, amb el qual el periodista Enric Bastardas i jo vam ser les primeres víctimes despatxades. Pitjor foren tractats, però, poc després els treballadors de la distribuïdora de l’empresa. Ara bé, aquells dies de la tancada van ser fructuosos en contactes personals. Jo ja coneixia en Feliu Formosa. Feliu Formosa pocs mesos abans (setembre de 1970) m’havia convidat a Terrassa a parlar del fet nacional des d’una perspectiva d’esquerres, on hi vaig participar al costat del sòlid militant de CCOO Cipriano García, desaparegut el 2015, amb una intervenció que va ser publicada després a Nous Horitzons. Això vol dir que l’ambient no era només de solidaritat sinó d’implicació total en la lluita antifranquista, i en aquelles jornades es va aprofundir en aspectes sobre la relació entre la lluita nacional i la lluita de classes. Hi havia les condicions favorables per fer-ho. Al costat de les hores de converses polítiques entre grups hi havia, lògicament, l’objectiu precís de la tancada: la denúncia de la repressió del franquisme que havia de concretar-se en un manifest amb el compromís de tots. Els condemnats a mort eren: Teo Uriarte, condemnat a dues penes de mort i 30 anys de presó, posteriorment fundador i militant d'Euskadiko Ezkerra i després del PSE-EE; Jokin Gorostidi, condemnat a mort i 30 anys de presó, posteriorment milità a Herri Batasuna; Xabier Izko de la Iglesia, condemnat a mort i 27 anys de presó, posteriorment fou militant d'Euskadiko Ezkerra; Unai Dorronsoro condemnat a mort, posteriorment milità a l'Euskadiko Muguimendu Komunista; Mario Onaindia, condemnat a mort i 51 anys de presó, fundador i militant d'Euskadiko Ezkerra i posteriorment del PSE-EE; i Xabier Larena, condemnat a mort i a 30 anys de presó, posteriorment fou militant d'Euskadiko Ezkerra.
La veu cantant de les reunions generals de la tancada estava sobretot en mans de Pere Portabella, afí al PSUC i actiu agitador en els àmbits artístics i intel·lectuals. A l’assemblea hi destacà l’advocat Josep Solé i Barberà (involucrat sempre amb conflictes laborals com a defensor dels treballadors, aleshores, per exemple al costat dels obrers de Starlux), aquest era, en aquell moment, advocat d’un dels militants d’ETA processats. Al cap de tres dies amb dues nits, els tancats i assetjats per la Guàrdia Civil, quan ja semblava que la Guàrdia Civil entraria, prèvia negociació entre els monjos ―amb l’abat Cassià Just al capdavant― i la benemèrita, sortírem en fila índia per ordre alfabètic i ens van prendre la filiació a tots. La negociació entre monjos i benemèrita va consistir a impedir detencions, si bé no ens escapàrem de citacions i multes. La meva la va pagar un oncle que ho podia fer. Aquests tres dies no havíem pas estat aïllats: a través dels telèfons la comunicació amb l’exterior havia estat important. Segurament qui va moure fils des dels monjos havia estat el pare Marc Taxonera, el més polititzat de tots.
Moment de la conferència d'Eva Serra el passat 15 de març a Montserrat en el marc de la campanya Prou d'ostatges!
El Manifest mereix fer una lectura analítica: en aquest manifest ens autopresentàvem com a intel·lectuals catalans (no tots ho érem) i tenia quatre punts:
El primer constatava la manca de democràcia i la legislació repressiva de l’Estat més de 30 anys després d'haver acabat la guerra ―la guerra, doncs, encara era en el nostre imaginari col·lectiu com un punt de referència―.
El segon denunciava un aparell politicojurídic al servei d’una estructura classista i anacrònica que convertia els fets polítics i socials en delicte ―us recorda alguna cosa això pel que fa al present actual?―.
El tercer denunciava la sistemàtica aplicació de la tortura i la humiliació moral. Cosa també ben present ara.
El quart denunciava la falsa unitat espanyola i el dret polític dels pobles i nacions ignorats i reprimits, fet ben present encara ara.
Atesos aquests fets, es consideraven inadmissibles les penes del consell de guerra sumaríssim de Burgos i que els mitjans de comunicació tergiversessin la informació. El manifest pretenia contrarestar-ho afirmant:
- Rebutjar el judici i avalar el treball dels advocats defensors i la protesta interna i internacional
- Reclamar que es prenguessin les mesures següents: 1) deixar sense efecte tota condemna, 2) amnistia general de presos i exiliats polítics, 3) derogació de la llei de bandidatge i terrorisme i de les jurisdiccions especials, 4) abolició de la pena de mort, 5) establiment d’un estat popular que garantís les llibertats democràtiques i els drets dels pobles i nacions i s’incloïa el dret d’autodeterminació ―fixeu-vos que distingia entre pobles i nacions, ben lluny, doncs, de les actuals 17 comunidades del “café para todos” i parlava d’autodeterminació, ben lluny de la cotilla de la Constitució del 1978―
- El manifest acabava amb una adhesió fraternal al poble basc i les seves reivindicacions “que són les nostres”
Aquest paper podríem dir que concorda amb coses que passen actualment pel que fa al poder, però que els actors de la protesta ja no són els autonomistes sinó que és l’independentisme. En part perquè la Transició va trair els principis d’aquest manifest, dins el qual ja es troba no sols l’aparició de la futura Assemblea d’intel·lectuals sinó l’origen de l’Assemblea de Catalunya (1971) i els seus 4 punts: 1) llibertats socials i polítiques, 2) amnistia, 3) estatut de 1932 com a pas previ a l’autodeterminació i 4) solidaritat amb els altres pobles de l’estat espanyol. Amb tot, fixeu-vos que no s’hi diu res de la monarquia: l’ambigüitat s’imposava a l’espera de la transacció.
La transacció explica que aquesta tancada no tingués rèplica ni en el cas de Puig Antich (1974), ni en el cas del segon procés de Burgos de 1975 (amb la pena de mort de dos etarres i tres grapos, sense oblidar Andoni Campillo, amic i company de l’etarra executat Txiqui, el qual va ser mort a trets per la policia a Barcelona el 19 de setembre de 1975, pocs dies abans de les execucions del segon procés de Burgos, 27 de setembre de 1975). No dubtem que es feren trucades internacionals d’emergència, però en relació a aquests fets no hi hagué cap tancada ni cap actuació de resistència col·lectiva per part de l’eurocomunisme català que tenia l’hegemonia de la Transició. Si actualment estem en aparent punt mort és precisament per aquest trajecte tortuós de la Transició, denominat per Xirinacs "la traïció dels líders".
Valoració des del present
Tot fa pensar que en qüestió de llibertats i compromís d’allò que s’entenia com a artistes i intel·lectuals hem retrocedit o hem avançat ben poc: des de la llei mordassa i el delicte d’odi estem perdent llibertats. En lloc de tancar-nos a la seu de CCOO, per exemple, ens tanquem a Montserrat perquè els sindicats oficials no estan ―o no volen estar― al dia dels fets actuals; es reclama cínicament un indult per a una gent pacifista que ni tan sols ha estat jutjada ni condemnada i és en presó preventiva sense el reconeixement de ser presos polítics, en lloc d’exigir el sobreseïment d’aquestes actuacions repressives; a la pràctica l’autodeterminació ha estat liquidada per l’esquerra espanyola o espanyolista. L’esquerra estatalista retrocedeix respecte als programes de 1971 i la solidaritat no té l’amplada social i els compromisos d’artistes i intel·lectuals no són els que desitjaríem.
La tancada de 1970 abraçava un ampli espectre social (amb moltes contradiccions, això sí, que ens vam empassar amb els resultats que ja coneixem). Ara no trobem actituds contundents ni entre sectors jeràrquics de l’Església catalana, ni entre els estaments universitaris, ni entre els col·legis professionals, ni entre els estaments dirigents obrers. La protesta és civil, però al marge d’aquestes estructures, en part perquè aquestes estructures s’han adaptat a una democràcia tronada. El sindicalisme ha deixat de tenir obrers de fàbriques perquè el teixit industrial està en liquidació, la majoria de fàbriques han tancat en els darrers anys. El professorat universitari i els professionals viuen en precari, els estudiants treballen en precari i estudien quan poden. Ara la tancada no té aquelles possibilitats i cal fer dejunis civils per obtenir un ressò molt inferior al d’aquell moment, ni la premsa amiga se’n fa tant prou ressò: l’autocensura està fent forat i ens cal l’espai de llibertat de Brussel·les per fer-nos sentir amb llibertat. Ara no és el moment de l’autonomisme, que ja ha mort; és el moment de la República Catalana. No es pot fer la defensa dels presos fora d’aquest context de lluita independentista republicana. Una defensa dels presos polítics sense política de ruptura és una lluita nascuda morta.