Caminava per l’illa com cada tarda. Era un dels propòsits que m’havia marcat per filtrar els pensaments nocius, fruit del dol per la mort del meu fill, i l’atol·ló de quatre quilòmetres quadrats era fàcil de recórrer en soledat. A l’hivern, a Kufoníssia només hi viuen 300 persones, i es coneixen tant, que ja s’ho han dit tot, i ningú no molesta ningú. I mentre caminava, vaig veure com un cotxe de policia venia cap a mi i es detenia al costat meu. Jo, evidentment, em vaig aturar en espera d’atendre els requisits dels agents de seguretat, i un d’ells, el que anava al volant, va abaixar la finestreta i em va començar a parlar en grec mentre el seu company mirava el mòbil. Li vaig respondre en anglès per explicar-li que jo no parlava grec, i el poli es va passar a l’idioma dels Windsor per començar a fer-me una llista de preguntes pròpies d’un control de passaports. La simpatia no era el seu fort, però venint del país on he nascut, tampoc no me l’esperava, i vaig contestar pacientment tots els seus dubtes. Un barceloní perdut en aquella illa enmig de l’hivern era estrany, però li vaig dir que estava instal·lat al Gitonia i que havia arribat a Kufoníssia per escriure. No li vaig explicar de què anava el llibre, perquè vaig copsar que no m’acompanyaria en el dol, ni tampoc el volia com a ploraner, i tan bon punt vaig acabar el meu relat, em va mirar amb la displicència dels perdonavides i em va dir: "aquí s'hi ve el juny”. Va arrancar el cotxe i se’n va anar a no sé què fer. A l’hivern, a l’illa, el temps és relatiu. Quan vaig tornar al bungalou, vaig obrir l’ordinador i vaig escriure una petita nota per incorporar-la al llibre quan la narració me la reclamés: "els policies són iguals a tot arreu, el que em fa pensar que hom neix policia, no es fa policia". I, evidentment, l’anècdota policial va sortir incorporada a El Príncep i la mort, el llibre que vaig publicar un any més tard al grup editorial Folch&Folch.
El que més em va sorprendre de tota aquella història va ser el tremp que vaig tenir i la por, segurament irracional, de ser deportat, perquè si hi ha una cosa que em caracteritza és la pèrdua de papers quan tinc davant un membre dels cossos de seguretat, sigui de la Guàrdia Urbana, dels Mossos d’Esquadra, de la Guàrdia Civil o de la Policia Nacional. La Meri, la meva parella, em diu que ho hauria de tractar amb el meu psicòleg i li contesto que ja ho he fet i que no hi ha cura, conscient que tinc les de perdre davant d'una autoritat que, sovint, abusa de la seva posició d’avantatge. I aquí rau el problema. Em considero una persona que accepta les derrotes, però que es rebel·la davant els tramposos, i els cossos de seguretat juguen amb les cartes marcades, amb l’as de bastos sempre amagat sota la màniga.
La Guàrdia Urbana mereix un capítol a part, s'ho han guanyat a pols
Feia dies que volia parlar sobre el tema dels abusos comesos per l’autoritat policial, vingui del cos que vingui, i l’article de l’Antoni Bassas m’ha animat a vomitar tota la meva bilis cap a les nostres excel·lentíssimes autoritats policials, tan empàtiques amb un ciutadà que —passat per l’iris dels agents— es converteix automàticament en un delinqüent potencial.
Dimecres passat, per posar un exemple, anava amb la Meri i els nens a veure una exposició i ens vàrem topar amb un control de la Guàrdia Urbana. L’agent, una dona amb cara de pocs amics, em va fer senyals amb un llum incandescent i no vaig entendre si volia que m'aturés o que passés, o que aparqués a l’esquerra, i se’m va acostar amb cara de pocs amics. "És que no ha entès que li deia que passés!". M’ho va dir en castellà, evidentment. Emprenyat pel to perdonavides de l’agent, li vaig contestar que si ho hagués entès, hauria fet el que ella ordenava, però que jo no havia nascut ensenyat, i em va contestar —també en castellà, encara que jo li parlés en català— que això sortia al llibre de l’examen de conduir. Vaig fer un càlcul mental. Em vaig treure el carnet a 18 anys i no en recordo el gruix de la temàtica. El que sí que recordo és que vaig perdre la virginitat traspassada de poc la majoria d’edat, però no li ho vaig explicar per evitar malentesos. Com tampoc no li vaig preguntar si al llibre del bon Guàrdia Urbà hi ha un capítol dedicat a l’empatia.
Tot el que els Mossos van aconseguir amb el procés, un apropament a la ciutadania, es va perdre amb el 155, un article constitucional que va servir per canviar-li el xip de l’empatia al cos policial per col·locar-li un xip al servei d’un poder judicial prevaricador. De la Policia Nacional o la Guàrdia Civil, puc afegir-hi poca cosa: molta prosa mamporrera i poca poesia alexandrina, molt de Torrente, el brazo tonto de la ley i poca Grândola, Vila Morena. Però la Guàrdia Urbana mereix un capítol a part. Entenc que després del famós Crim de la Guàrdia Urbana, de la Rosa Peral i l’Albert (amb accent a la "A") i de tanta llum en la foscor, se sentin incòmodes, però la seva actitud de prepotència no ajuda que el ciutadà no temi per la seva integritat com a víctima innocent d’un altre episodi de sociopatia per part de qualsevol agent. S’ho han guanyat a pols, convertits en recaptadors de multes, més preocupats de posar ordre als comptes del consistori que d'expandir l’harmonia en una ciutat segrestada pels radars.
I pensant en un títol, m’he recordat d’un dinar a casa del Raimon, un dels millors amics dels pares, i de com vaig riure quan el cantant de Xàtiva es va referir a les nostres autoritats com a 'excel·lentíssimes atrocitats'. Al sac de les atrocitats hi caben autoritats polítiques, judicials i, evidentment, policials. I el que mai no he entès és que hom sigui poli per vocació, encara que l’episodi viscut a Kufoníssia em demostri el contrari. Els agents dels cossos de seguretat neixen amb el gen policial a la sang, una qualitat distintiva de la gent que dissimula el sentit de la inferioritat amb la prepotència dels fatxendes.