El dijous 30-M el Congrés estatal va aprovar definitivament la llei orgànica que deixarà sense cap efecte totes les conductes incloses en el seu perímetre, que van ser objecte d'una condemna penal, definitiva o encara en fase de recurs, així com totes les recerques penals d'aquesta classe de conductes, malgrat els gairebé set anys que han passat des de la tardor del 2017.

L'aprovació d'una amnistia no és un fet inèdit en els sistemes democràtics, com ha estudiat la Comissió de Venècia del Consell d'Europa, però sí que és excepcional, perquè en democràcia només pot basar-se en raons molt potents de restauració de la pròpia convivència democràtica.

I aquestes raons existeixen en el cas dels procediments penals jutjats o instruïts com a resultat de determinades conductes de persones vinculades al sobiranisme català durant l'anomenat procés. Perquè les necessitats de restauració de la convivència, com ens ensenya el constitucionalista Joaquín Urías, estan vinculades íntimament amb l'absolutament desproporcionada i substancialment il·liberal reacció del fiscal general de l'Estat oficiant l'octubre del 2017 i d'uns pocs, però molt influents, òrgans jurisdiccionals penals (concretament, les sales penals del Suprem i del Superior de Catalunya, el jutjat central d'instrucció 6 de García-Castellón i el jutjat d'instrucció 1 de Barcelona, així com d’altres).

Si la democràcia espanyola hagués funcionat en forma respecte de Catalunya el 2014 i de llavors ençà, no caldria aquesta amnistia

Els governs del Quebec van convocar dos referèndums d'autodeterminació (1980 i 1995), però el govern federal canadenc mai no va recórrer a l'acció penal contra l’autoritat convocant. D'altra banda, ni en el moment en què Mas va convocar la consulta ciutadana de novembre del 2014 ni en el del referèndum d'independència de l'1-O del 2017, no existia el delicte de referèndum il·legal. Estremeix, per tant, com un minoritari(?) corrent de fiscals i jutges va poder veure rebel·lions o terrorismes on només hi havia exercici de la política i del mandat parlamentari.

Aviat la llei orgànica d'amnistia serà dret aplicable. I veurem llavors si la sala penal del Suprem vol portar el cas Puigdemont al Tribunal de Justícia de la Unió Europea mitjançant una qüestió prejudicial de la qual sorgirà una resposta clarament desqualificadora de l'exposició que considera l'alt tribunal espanyol. Perquè és veritat que el dret europeu no considera “amnistiables” els delictes de terrorisme ni els de corrupció, però la proposta aprovada va definir un perímetre de conductes molt treballat pels juristes consultats per ERC i per JuntsxCat que exclou de l'àmplia —i novament— il·liberal definició de terrorisme de la reforma del Codi Penal del 2015 aprovada pel PP i pel PSOE, precisament, les conductes que el dret europeu també exclou. I exclou de l'àmbit de la corrupció aquests delictes espanyols de malversació impròpia en els quals no existeix lucre personal o de tercers i, per tant, tampoc integren el concepte de corrupció del dret europeu.

Si la democràcia espanyola hagués funcionat en forma respecte de Catalunya el 2014 i de llavors ençà, no caldria aquesta amnistia tan necessària. Perquè aquesta mesura excepcional, d'una manera molt disruptiva —com ha afirmat a ElNacional.cat el periodista català Jordi Barbeta—, mostra la necessitat d'arreglar els importants danys causats en la convivència de la nació catalana per greus i recents errors de l'Estat.