Com si en plena cerimònia d’inauguració dels Jocs Olímpics hagués esclatat un volcà a la muntanya de Montjuïc i hagués cobert la ciutat de cendra i lava, la política barcelonina viu tan petrificada en el miratge del 92 que encara avui els responsables municipals s’agafen a la llaminadura d’unes noves olimpíades. Com podem comprovar, en gairebé dos anys de legislatura, el govern Collboni ha provat de distreure els barcelonins amb focs artificials com la Fórmula 1, la passarel·la Louis Vuitton o la Copa Amèrica i ara, com que cap d’aquestes iniciatives ha estat ben rebuda ni entesa per la ciutadania (per molts suposats comptadors d’assistència que pretenguin donar per vàlids), l’Ajuntament es treu el clàssic as de la màniga dels socialistes en forma de proposta olímpica. Fa trenta-dos anys que es refugien en aquesta il·lusió, en aquesta fita del passat. L’any 92 Pasqual Maragall ho va fer per tal que Barcelona s’enlairés, i ho va aconseguir. Ara, en canvi, totes aquestes propostes apareixen com a arguments de venda de la “marca Barcelona”, però no per enlairar les il·lusions de la ciutadania sinó més aviat, després del procés, per fer-les aterrar. No, no és el mateix.

No tinc res en contra dels Jocs Olímpics, ni de la Copa Amèrica, ni tan sols contra aquells fantasiosos Jocs Olímpics d'hivern que ja costava aleshores de fer empassar: del que es tracta no és de posar-se d'esquena als grans esdeveniments, sinó de detectar quan es prova de dissimular la manca d’idees sòlides i perdurables amb purpurina i fum. Parlar avui dels Jocs Olímpics del 2036 és semblant a la promesa de Collboni de prohibir els pisos turístics... el 2028, és a dir, fora del seu mandat. L’aspecte més greu d’aquesta política petita, de comissió de festes, són els diners públics que s’hi inverteixen: les dades aparegudes sobre la inversió pública en l’esdeveniment de la Copa Amèrica faran necessàries unes explicacions, no només una auditoria. Cal una explicació política (del PSC, de Comuns i de tots els altres partits implicats) de per què es van presentar unes dades, sospitadament falses, per justificar una inversió milionària en un esdeveniment del qual la majoria de la gent passa olímpicament. Una cerimònia “d’inauguració” ràpidament farcida de catalanor, un cop han detectat el divorci sentimental amb els barcelonins, no ho arreglarà ni podrà servir d’excusa. El mateix succeeix amb la vela, que no és un esport elitista, però que els immensos avantatges fiscals cap a aquests organitzadors poden fer-ho semblar. I és que una cosa és l’esport de vela i l’altra és aquesta terbolesa regnant. No, no és el mateix.

Barcelona necessita menys cocapitalitats (segurament la idea olímpica ens la vendran com una candidatura conjunta amb Madrid) i més centralitat pròpia, menys especulació i més personalitat, menys vendre’s i més vendre

Parlem d’un esdeveniment en què les immenses veles llueixen marques com Red Bull, Cupra, Emirates, Omega, Puig, Louis Vuitton, i que està patrocinat per corporacions tan importants com Coca-Cola, Movistar, Acciona o Agbar: entre totes elles poden organitzar un esdeveniment sense tanta dependència de la inversió pública, sens dubte. Fins i tot l’“economia blava”, que és la nova justificació oficial de la inversió, es justifica tota sola com a aposta econòmica de futur sense necessitat de dependre d’un esdeveniment esportiu privat. I, en cas que, en efecte, calgui inversió pública per celebrar-lo, com a mínim aquesta ha de ser degudament i rigorosament justificada, sobretot en un context en què la classe mitjana malda per continuar vivint a la ciutat i mereixent aquest nom. No hi ha res, per tant, en contra dels grans esdeveniments per si sols: és que ni els veïns de la Barceloneta, ni els comerços ni els establiments hotelers han acabat notant l’impacte anunciat. És que ha estat d’un cartó pedra esborronador. Només hem notat la foto d’un besamans al Rei, la qual cosa fa pensar molt en el tipus d’operació política de què es tractava. Collboni ha confós clarament ser “business friendly” amb ser “Zarzuela friendly”. No, no és el mateix.

Barcelona pot organitzar els Jocs Olímpics que es proposi, i ho ha de fer si s’hi veu amb cor, però l’aposta econòmica de Barcelona s’ha de basar en altres coses. En la indústria real, en el comerç autòcton, en el coneixement i la recerca (economia blava inclosa), en la creativitat i la comunicació, i pensant sobretot en les feines d’alta qualificació i en la garantia del seu accés per part dels barcelonins. Tot plegat acompanyat, és clar, d’un pla trencador i agosarat (l’Ajuntament no necessita les promeses de Salvador Illa per fer-ho) en termes d’habitatge assequible i de foment directe de l’emancipació juvenil. Com que això és difícil de fer amb un govern sense majoria i sense idees, tornen a treure conills del barret com en l’època d’Hereu amb el Fòrum de les Cultures. A veure si així poden anar dissimulant la clamorosa gentrificació amb el lluminós espectacle. Colau ho va fer amb la disfressa ideològica de les superilles, eludint els veritables debats dels barcelonins, i Collboni (que també era al mateix equip) ho intenta fer amb els macroesdeveniments.

Tot això no seria cap problema si no fos tan clar, tan evident, tan obscè l’intent de restar gravetat al moment de Barcelona (i de Catalunya sencera) i vestir-lo d’alegria i frivolitat. Barcelona necessita menys cocapitalitats (segurament la idea olímpica ens la vendran com una candidatura conjunta amb Madrid) i més centralitat pròpia, menys especulació i més personalitat, menys vendre’s i més vendre. Alliberar-se d'aquesta obsessió per demostrar que és la més guapa, que ja ho és, i passar a ser una ciutat digna de ser respectada i estimada. No, no és el mateix.