Fa dies que hi ha un entorn de notables que lidera la rehabilitació pública del president Jordi Pujol. Només se’ls pot retreure, en estricta coherència, no ho hagin fet des del primer dia. Més aviat —quan eren poderosos— se’n van allunyar quan no el van empènyer al desterrament. En tot cas, val a dir que rectificar és de savis. Des d’aquell funest estiu de 2014 han passat deu anys i el més calent és a l’aigüera. Marta Ferrusola és morta, el judici serà l'any vinent finalment. Si no és que —Déu no ho vulgui— no poden jutjar el president. Que el judici es produeixi onze anys després és simptomàtic del desori, de les acusacions estrafolàries i de l’absència de proves de càrrec i concloents contra ell. Si hi fossin ja fa dies que hauria estat jutjat. El cert és que dels presumptes milions a cabassos en paradisos fiscals del "clan" ningú en sap res del cert. Més enllà de les especulacions de tota mena que s’han fet. A l’hora de la veritat, ni cinc.  

És innegable la vida austera de Jordi Pujol. Si tenia diners els ha fet servir per encendre la llar de foc a Queralbs. L’austeritat de Pujol no arriba a la que va imaginar i escriure Pere Coromines. Però s'hi atansa. El cert, això sí, és que no existeix CiU, comprensible pels avatars dels darrers anys. Però és que van enterrar les sigles de CDC com si hi volguessin enterrar tota malura. Pel que fa a les d’UDC, han quedat embargades en mans de la banca. Ara, com si fos una novetat, se sentencia que el llegat polític de Jordi Pujol és que no creu en la independència. Aquests són alguns dels titulars d’aquests dies, que criden l’atenció per la falta de consistència o de profund desconeixement de la trajectòria de Jordi Pujol. 

Bàsicament per dos motius, durant els seus 23 anys de mandat, Jordi Pujol va deixar ben clar que el seu marc de referència eren Espanya i Europa. Concebia i defensava una Catalunya tan sobirana com fos possible. Però mai fora d’Espanya i òbviament tampoc d’Europa. Hi havia, és clar, la llegenda que es feia córrer interessadament i que pretenia fer creure que Pujol —si bé no ho verbalitzava— en realitat era un independentista de pedra picada. Curiosament, ho deien tant sectors independentistes —jo li havia sentit a dir a militants significats de la CUP— com a sectors espanyolistes que l’odiaven profundament.  

Pujol és indubtablement un patriota. Però el seu patriotisme no s’expressa ni s’ha expressat mai amb l’estelada. Pretendre fer veure una altra cosa era un miratge

Però no és que en la seva praxi de governant Pujol deixés ben clar que no era independentista. És que amb posterioritat, tot el que ha escrit o han escrit per ell, és una reafirmació de les seves tesis. Tant és així a la trilogia del traspassat Manuel Cuyàs com al darrer llibre-entrevista que va publicar Vicenç Villatoro. O no llegim o quan llegim n’extraiem unes conclusions estrambòtiques. Jordi Pujol deixa clar sempre, del dret i del revés, que no creu en la independència, que no és l’horitzó que imagina sinó que defensa una Catalunya autònoma i plena dins una Espanya plural. 

El segon motiu: Jordi Pujol efectivament va ser un dels 2,3 milions de catalans que van votar l’1 d’Octubre de 2017. I, a més, va votar que sí malgrat que creia inviable la independència. Val la pena recordar que la seva actitud és compartida conscientment o inconscient per molts catalans. Per això difereix notablement —en els sondejos d’opinió— què votarien els catalans en un hipotètic referèndum i si creuen o no que és possible la independència de Catalunya. La primera resposta sempre és clarament superior a la segona. 

Si hi ha una persona que ha expressat amb rotunditat, des del primer dia fins al seu ocàs, què en pensa de la independència de Catalunya, aquest és Jordi Pujol. És legítim canviar d’opinió. Només faltaria. En aquesta qüestió, per exemple, s’ha produït un canvi substancial a les files de l’extinta CDC. De vegades predicant amb la fe del convers. Però no és el cas del president Pujol, que ha estat un home diàfan en aquest punt. Clar com l’aigua per poc que l’hagis escoltat o llegit. Pujol és indubtablement un patriota. Però el seu patriotisme no s’expressa ni s’ha expressat mai amb l’estelada. Pretendre fer veure una altra cosa era un miratge, interessat o de bona fe. Però un miratge, per passió o per desconeixement. 

Finalment, hi ha un gest del president Illa que indica de totes totes quin serà el comiat al president Pujol. Serà un reconeixement públic absolutament transversal i multitudinari. En un país que, a propòsit d'això, és molt de l’aforisme "quan fora mort el combregaren". Només cal recordar que el mateix any que centenars de milers de persones acompanyaven el líder cenetista Durruti en el seu funeral, el desembre de 1936, havien acompanyat uns mesos abans (abril del 36) els Germans Badia, assassinats per pistolers de la FAI. I en els dos funerals hi va ser i els va presidir el president Lluís Companys en circumstàncies socials antagòniques. La primavera de 1936 Catalunya era "l’oasi català" i el desembre de 1936 havia viscut la borratxera criminal de sang de l’estiu. El dia que arribi —tant de bo com més tard millor— el comiat a Jordi Pujol serà un homenatge de país.