Sota el títol “Should politicians be prosecuted for their statements in the exercise of their mandate?”, i establint diverses recomanacions cap a Turquia i Espanya, el 21 de juny del 2021 l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa establia un guió de passos a seguir que, passant per la derogació o reforma dels delictes de sedició i rebel·lió i els indults cap als polítics independentistes catalans, entre d’altres mesures, a la clàusula final establia la necessitat que Espanya establís un diàleg obert i constructiu amb totes les forces polítiques a Catalunya, sense recórrer al codi penal però amb respecte a l’ordre constitucional i als drets humans, per tal de “resoldre les diferències polítiques fins i tot en temes sensibles”.

La resolució era el començament de la rectificació espanyola, ordenada per una instància internacional, i es centrava en l’abandonament de la repressió. Despullava Espanya de manera prou evident, afegint-hi un advertiment general a tots els estats europeus (tan personalitzat no podia ser) a “alliberar sense demora tots i cadascun dels polítics que compleixin la definició de l’Assemblea de presos polítics”. La resolució tampoc no es podia permetre incloure res que depassés l’ordre constitucional espanyol ni el posés en qüestió, si no era la referència als drets humans. L’endemà Pedro Sánchez anunciava els indults i des d’aleshores fins ara s’han alliberat els presos polítics, s’ha reformat el Codi Penal (amb èxit irregular) tot fent desaparèixer els delictes de sedició i rebel·lió, s’han creat taules de diàleg i taules de negociació, s’han aturat les euroordres i s’ha registrat una llei d’amnistia. És a dir, Espanya esmena les seves lleis i posa indirectament en discussió els seus jutges sense admetre explícitament que hi hagi hagut una causa general, o que s’hagin comès abusos d’autoritat (que és una cosa que, si de cas, ja pertocarà als tribunals). A partir d’aquí, comencem a parlar.

Veurem on porta aquesta negociació, però blindar l’autonomia ja no serà mai més suficient i el “reconeixement nacional”, si no compta amb un DNI propi, no serà cap reconeixement nacional

I aquesta és la gran pregunta: comencem a parlar, o bé s’ha acabat el tema? El “sit and talk” fa referència només al cessament dels abusos, o bé a resoldre al gran conflicte? Si fem cas de la resolució del Consell d’Europa, “resoldre les diferències polítiques en temes sensibles” s’hauria de fer dins l’ordre constitucional i respectant els drets humans. La part més valenta o interessant de l’acord signat entre Junts i el PSOE no és per tant la llei d’amnistia, per molt que revolti la societat espanyola, sinó la voluntat de contribuir a resoldre el plet “sobre el futur polític de Catalunya” (en concret, el seu reconeixement nacional i el seu finançament) i fer-ho “en termes diferents als de l'última legislatura”, tot establint una metodologia de negociació que inclou un mecanisme d’acompanyament, verificació i seguiment que serà internacional (o ves a saber si més que internacional), on Junts defensarà l’autodeterminació i el PSOE el desenvolupament de l’Estatut. Ara bé: amb quina força comencen ambdues parts a negociar?

La part espanyola ha quedat sense ostatges (llevat de casos de lawfare que poden quedar lamentablement irresolts) i amb pocs recursos legals per a la repressió, si bé compta amb la inestimable imprevisibilitat dels jutges, que a Espanya, com més “independents” són, més por fan. Dit d’una altra manera: si el referèndum unilateral es fes avui, o es fes la DUI, la capacitat legal de l’Estat per a reaccionar amb abús d’autoritat seria infinitament menor. Per l’altra banda, però, el moviment independentista arriba a aquesta negociació cansat i dividit, sense esma ni pretextos suficients per a plantejar unilateralitats, és a dir sense momentum, i per tant resignat en bona part a explorar una via dialogada que si som honestos no pot tenir més garanties que les acordades, i, si som honestos també, té els mateixos límits polítics, administratius i jurídics que tenia la demanda d’un referèndum acordat abans del 2017 o d’un nou Estatut abans del 2010. Sembla que ja coneguem el final, certament. És més: jo aposto perquè tot plegat es trencarà abans que acabi el 2024. Junts no es pot permetre arribar a les eleccions catalanes amb tants “potsers”. D’altra banda, també és cert que Pedro Sánchez no es pot permetre perdre el suport de Junts. Estan per tant condemnats a avançar, com si fossin les parts d’un acord de pau. Arrossegant els peus.

Pel que fa al que jo penso. Aquests dies veia els especials del TN des del Congrés, amb aquestes connexions des de la façana ben il·luminada amb lleons i columnes, i sentia enveja. Hi va haver un moment on les investidures catalanes tenien el mateix interès, la mateixa grandesa o com a mínim promesa de grandesa, sense necessitat d’il·luminació ni lleons però sí amb un magnetisme derivat de la condició de pre-estat o de nació en puixança. Els focus van marxar del Parlament a partir del 27 d’octubre del 2017, perquè un cop admets la suspensió de la teva autonomia això significa que la teva autonomia és de paper. Veurem on porta aquesta negociació, però blindar l’autonomia ja no serà mai més suficient i el “reconeixement nacional”, si no compta amb un DNI propi, no serà cap reconeixement nacional. Plurinacionalitat és això  (i tot el que comporta) o no és res, perquè el que cal negociar és el retorn de la sobirania de Catalunya. Per això el meu pronòstic és que el mediador internacional, per angelical i benintencionat que sigui, acabarà llençant el barret al foc i desitjant a ambdues parts el millor dels divorcis.