El pensador polític britànic Edmund Burke explicava que “si no ens valem dels estudis anteriors que altres homes considerats intel·ligents i erudits han dut a terme, sempre serem principiants”. Sobre què significa, què implica i quines conseqüències polítiques ha de tenir l’honor, se n’ha escrit en diferents moments històrics i des de diferents prismes ètics, estètics i teòrics. L’honor com a qualitat moral virtuosa ha estructurat societats, sistemes polítics i jurídics, castes i doctrines religioses. Des de l’antiguitat clàssica grecoromana fins als pobles germànics, del feudalisme europeu a l’Antic Règim i la justificació moral de noblesa. Al segle XVIII, entre els filòsofs britànics, el concepte d’honor s’abordava des de dues escoles de pensament contraposades en funció de si l’honor feia arrels en l’egoisme o en la virtut. Un parell de segles enrere, Thomas Hobbes l’havia considerat un mitjà per legitimar l’autoengrandiment (self-aggrandizement). El neerlandès Bernard Mandeville havia criticat l’honor com a fi desvinculat de la salvació: a l’home que es guiava per honor el posava per sobre de les lleis de Déu i les lleis del seu país. L’irlandès Francis Hutcheson va arribar a la conclusió que l’amor a l’honor podria ser egoista, però estimar-lo també pressuposava una virtut desinteressada, perquè “l’honor, al capdavall, és l’opinió que els altres tenen sobre les nostres bones accions”. 

 

Avui l’honor es fa servir com a eina per recollir les escorrialles del sistema democràtic liberal i treure rèdit de continuar-lo erosionant

 

Avui, qui més se serveix del terme a l’arena política, qui se’n val per farcir el seu imaginari, és l’extrema dreta. Si l’honor es pot omplir de tot allò que és bo —de virtut, de mèrits, de sentit del deure, d'heroïcitat— i també d’allò que no és tan bo —d’egoisme, de set de glòria, d’autoritat—, és interessant escatir en quins termes s’empra. La primera vegada que vaig apercebre una apropiació evident del mot vinculat a l’extrema dreta amb representació parlamentària va ser durant les protestes a Ferraz la tardor del 2023. Noviembre Nacional i Revuelta són uns grupuscles sorgits en oposició a l’amnistia i en defensa del cristianisme a Espanya —o això diuen. Només cal tenir xarxes socials perquè l’algoritme et planti davant dels nassos alguna publicació vinculada a aquests grups, i sovint tenen una cosa en comú: rere la sentència política que sigui, sempre hi ha una paraula, honor. Durant la desgràcia de la DANA al País Valencià, els voluntaris vinculats a aquestes branques polítiques publicaven imatges i les titulaven totes de la mateixa manera: honor. A Catalunya que, ocupada en tots els àmbits, també té l’extrema dreta ocupada, diversos comptes de partit també comencen a emprar el terme de manera habitual per farcir el seu imaginari.  

 

A diferència d’un enteniment de l’honor com el reconeixement públic que es rep per una acció política exitosa o virtuosa, com una conseqüència pública del bé moral personal que condueix una acció política; l’extrema dreta fa servir el terme autoreferencialment. En un moment en què aquesta mena de populismes s’alimenten del descontentament amb els partits polítics tradicionals, l’honor —entès com un compromís ferm i com la valentia d’enfrontar-se a l’statu quo— és un fi en ell mateix. L’honor es contraposa a la tebiesa d’uns polítics que, dia rere dia, fallen: fallen perquè no mantenen la seva paraula, fallen perquè no tenen la valentia d’entomar “els problemes” —els que assenyala l’agenda reaccionària— d’arrel, fallen perquè subordinen els interessos comuns —altra vegada, els que assenyala l’agenda reaccionària— als seus interessos personals. A Catalunya, evidentment, la mala gestió del procés independentista i la ineptitud dels partits polítics independentistes per gestionar l’autonomia no hi han contribuït. La crisi que l’extrema dreta assenyala pot solucionar-se, en tots els seus fronts, amb heroïcitat, perquè és una crisi fabulada en què la resposta a tots els problemes sempre pot solucionar-se amb cops al pit. I amb honor, un honor contraposat a la traïció de tota la resta d’opcions polítiques. 

 

Edmund Burke, conservador, vinculava la benevolència desinteressada amb l’honor i posava èmfasi en l’obligació del legislador de subordinar-se tant al deure com a la set d’una bona reputació aconseguida honestament. L’honor era, doncs, dels homes de principis que sempre subordinaven l’interès polític al bé més gran. Contextualitzant-ho dins la seva tradició —que és la que vol preservar el règim mixt de què, en certa manera, beu la democràcia liberal—, Burke entenia que aquesta benevolència desinteressada dels homes honorables s’havia d’expressar, irremeiablement, amb una obediència vers el que sent la multitud —i no a les seves especulacions. Avui l’honor es fa servir com a eina per recollir les escorrialles del sistema democràtic liberal i treure rèdit de continuar-lo erosionant. L’honor s’empra per convidar a la subversió, indiferentment de si l’opció per a la subversió és majoritària entre la societat a la qual vol interpel·lar o no. És un artefacte discursiu per evocar a la transcendència ideològica i a la virtut moral, això és: el sentimentalisme de què qualsevol populisme es val per a esdevenir una opció de masses. No és la causa ni la conseqüència de l'obediència o la vetlla a les normes de la democràcia, és un codi utilitzat per a contraposar-s’hi fins que en són prou per arribar al poder per la via electoral. No va vinculat a una generositat d’esperit per assumir el bé comú: tan sols és la capa que posen a l’autoritarisme per revestir-lo de virtut. 

 

“No pot haver-hi honor en el govern d’una societat en què el poder de la massa és complet i absolut. En una situació com aquesta, els governadors estan menys inclinats als actes virtuosos perquè s’hi contraposa un dels poders més controladors de l’univers: el sentit de la fama”, escriu Burke. Però el sentit de transcendència amb què l’extrema dreta branda l’honor es posa fins i tot per sobre dels fonaments polítics i jurídics dels països on fa arrels. I ho fa —acabant-li de donar la raó a Burke— per mitjà de personalitats carismàtiques guiades pel sentit de la fama i mancades de sentit íntim d’honor. L’onada reaccionària és global, i m’atreviria a dir que és globalista, sí, però a cada lloc s’ha articulat des del caràcter del líder en qüestió per a inculturar-se localment. Sobretot a Espanya i ara a Catalunya, es parla d’honor per no haver de pensar, per donar un sadollament victoriós als qui fa molt temps que senten que perden i per omplir els discursos polítics de coses grans quan, en realitat, el que fan és fer la política més i més petita.