Després de viure, en poques hores, escenes amb AK-47 disparant ràfegues de desenes bales en un carrer de Girona, un assalt violent a la sala de parts de l’Hospital de Terrassa, sis morts violentes en 72 hores, dos ferits greus, venjances amb cases cremades a Figueres, un ofegat, desenes de detinguts i l’alerta dels Mossos d’Esquadra per la consolidació de màfies de la droga a Catalunya, hauríem de començar a considerar que tenim un problema. Un problema important, que no pot minimitzar-se, ni amagar-se, perquè la seva invisibilitat només ens porta al desastre.

Tanmateix, segrestats pel relat políticament correcte, que tendeix a negar la inseguretat, obsessionat a no assenyalar col·lectius marginals i/o vulnerables, la dimensió del problema tendeix a rebaixar-se intencionadament, com si negar la delinqüència fes desaparèixer el delicte. Amb una conseqüència afegida que no deixa de ser estrident: la minimització del patiment de les víctimes, en favor de no assenyalar els victimaris, com si determinats nivells de criminalitat haguessin de ser assumibles. De la delinqüència no es parla, com tampoc no es pot parlar dels orígens dels delinqüents, malgrat que sovint aquesta informació és clau per entendre com es mouen els fluxos de màfies organitzades. Es tracta sempre d’edulcorar i maquillar la realitat, per fer-la encaixar en el discurs del bonisme, un bonisme que sovint es practica des de les mateixes àrees de responsabilitat, com passa amb el conseller Elena, que publicita una Catalunya de pau i joia que sembla una postal de vacances. Per això s’evita obrir el debat en canal que caldria fer, per poder maquillar la dimensió del problema, per bé que això implica, necessàriament, obviar les solucions que haurien d’aplicar-se.

I si de la violència i la delinqüència organitzada no es parla —o s’hi posa sordina, quan les notícies són prou alarmants—, tampoc no es parla d’altres problemes greus que afecten la convivència i a la solidesa democràtica de la nostra societat. O, si algú en parla, immediatament pateix la fúria dels censors de la correcció política. Per exemple, també resulta impossible fer un debat racional sobre la immigració i el descontrol que patim a Catalunya. Només cal veure la mena d’atacs que ha rebut Junts en la seva ofensiva per aconseguir les competències en matèria immigratòria, o quan s’ha negat que l’Estat enviï més menes a Catalunya. En ambdós casos, Junts ha plantejat la necessitat peremptòria de tenir sobirania per poder gestionar adequadament la problemàtica immigratòria, perquè si no es té capacitat de gestió, el fenomen esdevé caòtic, i del caos en neixen els problemes delictius i la conseqüent fractura social. El cas dels menes és paradigmàtic. En els tres primers mesos de l’any, l’Estat ha enviat 981 menors no acompanyats a Catalunya, sense cap dotació econòmica, ni cap logística de reforç, i el flux és tan permanent i voluminós, que és impossible assumir el problema adequadament. Semblaria doncs raonable entendre que la qüestió que es planteja no és un atac a la immigració, sinó justament una racionalització del fenomen, per tal que no esdevingui un problema social. Però només fer el plantejament, Junts ha patit tota mena d’atacs del bonisme fins al punt de patir l’etiqueta d’extrema dreta en opinions i tertúlies. Qualsevol que obri el meló immigratori rebrà la lletra escarlata que l’assenyalarà com a feixista. I així anem, amb el relat públic segrestat per quatre bonistes que no guanyen eleccions, però que imposen el silenci en determinats temes, considerats tabús per l’esquerra.

Si els partits decents no parlen d’immigració, ni de delinqüència, ni de la qüestió islàmica, ni s’obre el debat públic pertinent, l’extrema dreta s’apropia del problema i creix gràcies a utilitzar-lo demagògicament

L’altre tema, del mateix estil, és el de l’islamisme radical, còmodament instal·lat a Catalunya sense que ningú no sembli reaccionar davant de la bomba de temps que representa. El nostre país és un dels territoris amb més líders salafistes de tot Europa, i el salafisme no és una religió, és una utilització violenta de la religió per imposar uns codis civils i penals antidemocràtics. També aquí el debat no és islam sí, o islam no, sinó la perversió d’una religió per convertir-la en un instrument de domini social. Però també aquí, només aixecar la veu, apareixen els martells d’heretges del progressisme, estigmatitzant qui denuncia la situació. Un progressisme que, en el seu proteccionisme malaltís amb el món islàmic, acaba abraçant les idees més medievals i reaccionàries que hi ha en aquest moment. Només cal observar els carrers del nostre país per veure com s’ha normalitzat la presència de dones i de nenes passejant-se amb nicabs que les tapen totalment i que les converteixen en autèntics espectres, persones tancades en presons tèxtils, per mandat d’una ideologia totalitària. I lluny d’assenyalar l’aberració que això representa, el bonisme ho considera un bé preuat del multiculturalisme. És una autèntica irresponsabilitat no denunciar el fenomen ideològic islàmic que intenta crear una societat paral·lela a la democràtica, dins la mateixa democràcia, un estat dins l’estat... Però, res, és avisar del problema i ser titllat, al moment, de qualsevol barbaritat: extrema dreta, islamofòbia, xenofòbia... Tots els ítems denigrants que alegrement utilitza l’esquerra per imposar el relat bonista...

El problema és que si els partits decents no parlen d’immigració, ni de delinqüència, ni de la qüestió islàmica, ni s’obre el debat públic pertinent, l’extrema dreta s’apropia del problema i creix gràcies a utilitzar-lo demagògicament. Negar els problemes només serveix perquè creixin, es multipliquin i esclatin. Ja seria hora que miréssim què passa al nostre voltant, a França, a Holanda, a Alemanya, i aprenguéssim la lliçó. El bonisme no ens portarà la bondat social, ens porta directament al caos social. I després tots plorarem.