L'extrema dreta ha revifat a Europa com no ho havia fet des del període d'entreguerres del segle XX. Entre els països més representatius, ja governa a Polònia, Hongria i Itàlia, en solitari o agrupant els grups d'aquesta branca; en coalició, governa a Suècia i Finlàndia. Resisteixen, ara per ara, França, Espanya, Portugal, Països Baixos, Bèlgica, Àustria i Alemanya. El panorama no pinta gens bé. El 23-J pot donar-se un canvi radical a Espanya, malgrat el menysteniment, com si no anés amb tothom, dels irreductibles caviar, en especial dels abstencionistes i dels militants del vot nul.

Com que de tot se n'aprèn, l'extrema dreta, en les seves diverses manifestacions decoratives, ha decidit no oferir-se com la continuació formal dels feixismes centreeuropeus i mediterranis que van assolar Europa el segle passat. Ara l'extrema dreta no surt al carrer amb uniformes ni enquadrats en desfilades sota signes totalitaris —llevat dels sempre folklòrics i il·legalment protegits falangistes a Espanya—. Ara per ara no tenim ni esperem marxes de torxes ni nits de vidres trencats ni marxes sobre Roma.

Al contrari, tot presentant-se com a partits d'ordre, fan servir les institucions en frau de llei, convertint els mecanismes democràtics d'accés al poder en mecanismes de subversió de les institucions. Les seves eines: la mentida sense límit i sense vergonya, un nacionalisme tronat i excloent, una delirant xenofòbia, una propaganda gratuïta facilitada per les forces tradicionalment reaccionàries gràcies al seu control dels mitjans de comunicació i una inestimable col·laboració de l'etern deep state. En resum, el manual de Goebbels, però sense corretjam ni botes de mitja canya. Les mentides del Trio de les Açores per la guerra d'Iraq, les mentides aznarianes de l'11-M en són un precedent nostrat del que seria després la perfecció trumpista dels fets alternatius i, si amb això no n'hi havia prou, negar els fets reals i atiar les masses i tots els ressorts públics contra la ciutadania i les seves institucions representatives. En definitiva, crear por i presentar-se com a salvador davant el terrible panorama. És a dir, la pura encarnació del bomber piròman.

Les distincions entre populismes, radicalismes, extremismes, autoritarismes, etc. no passen de ser una pèrdua de temps per desviar l'atenció dels seus objectius: desmuntar la democràcia socioliberal

Exemples ben recents els tenim en la manipulació del sector ramader de Castella i Lleó, llançat contra les pròpies institucions, a fi d'aixecar les restriccions de mobilitat derivades de la pesta bovina, amb el consegüent perill més que real per als animals i per a les persones. O les manifestacions, contra les evidències externes del mateix dia, de Feijóo proclamant l'estancament econòmic del país. O com les rates de Sirera en els debats electorals, rates que semblaven, per la disposició de les seves mans, quasi uns xacals.

Les extremes dretes —tant se val on posem l'adjectiu al substantiu— es defensen quan són titllades de feixistes o de nazis, tot afirmant que no ho són, perquè no es presenten externament com a tals. La veritat és, tanmateix, que l'hàbit no fa el monjo. Un no és feixista/nazi per dur camises brunes o blau maó. Un ho és per voler anihilar el sistema democràtic que es basa en la igualtat d'homes i dones, en els drets inalienables de les persones, sigui quin sigui el seu origen o destí, geogràfic, social o vital, en la protecció dels més febles per la garantia de la dignitat humana i d'una societat basada en la llibertat el més real i efectiva possibles i en la tutela i foment públics de drets bàsics, com l'educació, la salut o l'habitatge. Qui està en contra d'això, i més encara, si, com les extremes dretes, ho palesa sense cap mena de vergonya, es pot qualificar de feixista/nazi, sense temor a equivocar-se ni a esperar que s'enquadri en formacions paramilitars exterminadores dels dissidents, qui pretén subvertir la societat posant-la al servei d'uns pocs, que la volen segrestar.

Les distincions, artificialment generades molts cops des de l'Acadèmia, com una mena de taxonomia política, entre populismes, radicalismes, extremismes, autoritarismes, etc., no passen de ser una pèrdua de temps —potser volguda— per desviar l'atenció del que integren en veritat els seus objectius: desmuntar la democràcia socioliberal, desterrant la igualtat, arraulint les llibertats i anul·lant tant la crítica com el retre comptes.

Aquesta és la finalitat de l'extrema dreta. La resta són decorats de pel·lícules històriques.