Els humans som generalment sociables i gregaris. Ens agrada parlar i tractar amb altres persones, i sentir que formem part d’un grup ens dona seguretat. Tanmateix, ser extremadament sociables ens pot fer molt confiats, de manera que ens poden entabanar fàcilment i ser cecs a la manipulació o a la burla d’altres. D’altra banda, les persones que són particularment esquerpes ens generen un cert rebuig i desconfiança. La gran majoria dels humans mostrem un comportament des de l’empatia i sociabilitat fins a certa necessitat d’aïllament i individualisme. Tots reconeixem, entre els nostres amics i coneguts, gent més o menys posicionada en una potencial escala de sociabilitat, des dels més sociables als més eixuts.

Dins de les malalties rares (o minoritàries), una de cada 20.000 persones presenta la síndrome de Williams, la qual presenta, entre altres símptomes (estenosi de l’aorta, retard mental més o menys sever, trets facials que ens recorden a un elf), un comportament extremadament amigable. Són empàtics, xerrapetes, somriuen tota l’estona, confien en tothom i no saben veure mai la malícia. D’altra banda, no són capaços d’integrar figures, sinó que veuen les parts, però no el tot. Per entendre’ns, si els demanes dibuixar una bicicleta, dibuixen els diferents elements, com ara els manillars, les rodes, el selló, tot curosament per separat. En un arbre, veuen els més fins detalls de les fulles, però no veuen que les branques deriven del tronc, i que fullatge, brancam i arrels conformen un tot, un arbre. Molt notablement, la majoria dels nens i nenes (i adults) afectats per aquesta síndrome adoren la música i, a més, tenen una oïda absoluta, és a dir, saben reconèixer una nota musical sense cap referent extern, o aprendre immediatament una peça musical només havent-la escoltat una vegada. Aquesta característica es pot entrenar entre persones especialment talentoses que es dediquin a la música, però rarament una persona la presenta com un talent natural. Se sap que segurament Mozart era un privilegiat amb l’oïda absoluta, molt probablement també Beethoven, i alguns altres músics.

Què causa la síndrome de Williams? La causa genètica és una deleció en el cromosoma 7 que afecta al voltant de 28 gens. Tots tenim una parella de cromosomes 7, doncs bé, en els pacients amb síndrome de Williams, en un d’aquests cromosomes, falta un trosset interior, un error que es va produir en la generació de l’òvul o l’espermatozoide que donarà lloc a un nou individu. Curiosament, les persones que tenen una duplicació d’aquesta mateixa regió, mostren unes característiques socials totalment oposades, són asocials, no els agrada contactar amb altra gent i, fins i tot, poden arribar a un mutisme autoimposat. Evidentment, no hi ha un únic gen dins de la regió delecionada o duplicada que sigui responsable de totes les característiques que presenten aquestes persones, però hi ha diversos grups de recerca de diferents llocs del món, també a Barcelona, que intenten comprendre les causes de les característiques dels nens i nenes tant amb la síndrome de Williams com amb la duplicació d’aquesta regió del cromosoma 7.

La majoria d’animals no són sociables fins a l’extrem, però els humans podem governar fins a quin punt volem ser individuals i fins a quin punt el benefici social pot ser un element important del nostre caràcter

Com es pot estudiar per què aquesta regió concreta del cromosoma 7 és tan important? Com que no es pot obtenir un fragment de cervell dels pacients (recordem que estan vius i no se’ls pot fer una biòpsia del cervell!), un dels objectius de la recerca més innovadora és generar “minicervells” o “organoides de cervell” en cultiu (us vaig explicar com s’obtenien en un altre article) a partir de cèl·lules de pacients donants. En aquests organoides de cervell humans es pot modelar la malaltia i estudiar què succeeix exactament a les neurones quan hi ha aquesta mutació cromosòmica, com es connecten, quin tipus de resposta tenen a diferents estímuls, fins i tot, a diferents compostos i medicaments. Com que la regió cromosòmica implicada a la síndrome de Williams té tants gens, altres objectius poden intentar generar minicervells a partir de cèl·lules editades genèticament en les quals s’ha delecionat o “trencat” un únic gen concret, per tal d’observar quin és l’efecte sobre aquest “minicervell”. En lloc d’abordar tots els gens, que ho fa extraordinàriament complex, podem disseccionar el problema, abordant un a un els gens que ens semblen més importants.

Doncs bé, això és el que ha fet un grup de recerca de la Universitat de San Diego, a Califòrnia, que han delecionat (trencat, obliterat) un dels gens de la regió cromosòmica implicada a la síndrome de Williams, el gen GTF2I, en cèl·lules mare pluripotents induïdes (hiPSCs), per a després diferenciar-les cap a organoides de còrtex cerebral. La pregunta que es van fer era: què passa en aquests organoides corticals quan no tenen el gen GTF2I? Aquest gen i el seu regulador, GTF2IRD1 (codifica per la proteïna que actua d’interruptor i fa que s’expressi o no el gen GTF2I), s’han implicat en la sociabilitat, però quina és la funció que exerceix en les neurones? Els investigadors demostren que en aquests “minicervells” en què el gen GTF2I ha sigut delecionat, les neurones precursores proliferen més, però després moren també més. Les sinapsis són molt menors, i les neurones responen pitjor als estímuls externs, ja que no generen tanta connectivitat elèctrica. Això és interessant en si mateix, perquè aquests resultats són una finestra privilegiada al que succeeix de veritat durant el neurodesenvolupament fetal d’aquests nens i nenes. I a més, també ens dona una finestra per investigar la sociabilitat humana. Estudis previs han demostrat que quan aquest gen està mutat en mosques de la fruita, són molt més sociables i mengen en grup. Encara més enllà, en el llinatge dels gossos, tant el gen GTF2I com el regulador GTF2IRD1 presenten mutacions que podrien explicar la sociabilitat d’aquests animals (com us vaig explicar en un altre article), i els humans, molt probablement, hem seleccionat com a companys els que portaven aquesta mutació com a animals domesticats, però també, inseparables.

Aquest coneixement profund que podem obtenir de l’estudi dels organoides de cervell per inferir què succeeix en els cervells humans en el desenvolupament, pot permetre desenvolupar nous tractaments per als infants que presenten trets de manca de sociabilitat, per microduplicació del cromosoma 7 o perquè estan afectats per malalties de l’espectre autista.

Curiosament, la regió del genoma on es troba el gen GTF2I i el seu regulador ha evolucionat molt ràpidament en humans, i podríem especular que ens ha ajudat a ser més sociables que altres simis. La majoria d’animals no són sociables fins a l’extrem, però els humans podem governar fins a quin punt volem ser individuals i fins a quin punt el benefici social, la pertinença a un grup, pot ser un element important del nostre caràcter. Tot i que és segur que un comportament complex, com la sociabilitat, no es deu a un únic gen, seria molt interessant esbrinar si GTF2I ha sigut essencial per determinar les nostres característiques socials i col·lectives, i si hi ha variants genètiques que poden ajudar a explicar tant les persones que defugen la companyia dels altres, com les que la necessiten per sentir-se bé; tant dels moments que volem solitud, com d’aquells en què estem més motivats per esforçar-nos per a un objectiu comú i un benestar col·lectiu, que no pel nostre benestar i benefici individual.