Dins dels mamífers, els humans som animals relativament anòsmics, és a dir, tenim una percepció olfactòria bastant limitada, sobretot si ens comparem amb rosegadors, gossos o gats. Tanmateix, no som insensibles als senyals quimiosensorials. La nostra pell fa olor, el nostre alè fa olor, i evidentment la suor o l’orina fan olor diferent entre persones. La mateixa persona pot fer una olor diferent en diferents estadis personals. Tots sabem que la pell dels nadons té una olor diferent de la de la pell d’una dona en edat reproductiva o d'un home. Secretem feromones en una gran diversitat de situacions: les feromones actuen en la interacció social amb altres individus de la nostra espècie, i provoquen respostes concretes. El nostre sentit de l’olfacte, amb aproximadament 350 receptors olfactius funcionals diferents, detecta aquests estímuls químics i envia els senyals al cervell, que percep l’olor i activa diferents regions en resposta; però hi ha algunes secrecions, com ara les llàgrimes, de les quals no en percebem l’olor.

Els ratolins sí que noten els senyals quimiosensorials continguts a les llàgrimes dels seus congèneres, fet que provoca canvis en el comportament social als àmbits de la reproducció i de l’agressivitat. Els mascles de ratolí tenen una glàndula extraorbital adossada al llagrimal que secreta un pèptid anomenat ESP1, que és captat per l’òrgan vomeronasal de les femelles i les predisposa a ser receptives a ser muntades pel mascle si no estan embarassades, i alhora, les fa avortar si estan prenyades d’un mascle diferent del que en aquell moment emet aquesta feromona. Ara bé, quan un mascle sent l’ESP1 d’un altre mascle, es torna més agressiu. Així, doncs, a més d’incidir en el comportament sexual reproductor, les llàgrimes dels rosegadors també tenen un efecte sobre l’agressivitat. Les llàgrimes de les femelles porten senyals quimiosensorials que tranquil·litzen el mascle i en disminueixen l'agressivitat. Els ratolinets joves ploren i les seves llàgrimes també disminueixen les reaccions agressives dels mascles adults contra ells. Els mascles submisos del farumfer (una espècie de rata sense pèl i albina que viu en coves) es cobreixen amb les seves llàgrimes per a evitar l’agressió del mascle dominant. Una pregunta que ens podem fer és si les llàgrimes humanes també contenen feromones i altres senyals quimiosensorials de comunicació social.

Un primer experiment en humans, dut a terme fa uns anys, mostra que ensumar llàgrimes emocionals (produïdes per tristesa) de dones disminueix els nivells de testosterona dels homes, i provoca una disminució de l’atractiu sexual de fotos femenines. Tenint en compte aquest precedent, es pot pensar si realment les llàgrimes humanes tenen alguna mena de component odorífer i si tenen components químics que puguin modificar les reaccions d’agressivitat d’altres individus, similarment a com passa en els ratolins. En aquest context, aquesta setmana s’han publicat resultats que són força interessants.

En els humans, les llàgrimes també contenen senyals quimiosensorials d'interacció social

Per començar, s’han reclutat 9 dones voluntàries a les quals no els costa plorar, per exemple, amb una pel·lícula trista, de manera que, en solitud i amb uns petits vials, anaven recollint fins a 1,6 ml de llàgrimes per “plorera”. Per controlar bé les condicions de l’experiment, les voluntàries estaven prenent contraceptius orals (per evitar efecte d’hormones femenines durant l’estre), durant dos dies abans no s’havien posat ni cremes ni sabons a la cara (per no afegir aromes externs), i abans de recollir les llàgrimes de debò, els tiraven galta avall sèrum salí i el recollien, com si fossin llàgrimes, per a recollir qualsevol mena de secreció o olor de la pell de la donant. Així que tenien, de cada donant, llàgrimes emocionals de debò i, com a controls negatius, sèrum salí recollit com si fossin llàgrimes, a més de sèrum salí estèril. Un cop recollides, sucaven cotó fluix en aquests tres tipus de líquid i els posaven enganxats sota el nas de 25 homes voluntaris, sense que ells sabessin quin tipus de líquid ensumaven. Fent aquestes proves repetidament, en un primer experiment demostren que els homes no saben distingir si és sèrum salí, llàgrimes de debò o quasi-llàgrimes. No sentien cap reacció específica, ni de repulsió, ni d'atracció ni de plaer per cap de les mostres; per tant, respecte a la percepció conscient, no podien distingir entre els tres tipus de líquid. En un segon experiment, que va durar dos dies, els voluntaris —alhora que ensumaven el cotó fluix— participaven en un joc que comprovava el nivell d’agressivitat. Es tractava d’un joc en línia amb un altre jugador (un ordinador, però els jugadors no ho sabien), en què s’hi jugaven diners. Els feien una trampa i llavors mesuraven el nivell d’agressivitat en la revenja contra el jugador oponent, fins i tot, quan no hi havia un guany econòmic per al jugador inicial. Un dia els feien ensumar el cotó fluix amb les quasi-llàgrimes i un altre, les llàgrimes de debò, sense que sabessin quin dia era cada líquid. Els resultats mostren que ensumar les llàgrimes de debò disminuïa la resposta agressiva dels homes en un 43,7% (que és molt!).

A continuació, per saber si realment hi ha algun component quimiosensorial que no percebem com a olor a les llàgrimes, els investigadors utilitzen un sistema in vitro de cèl·lules humanes on expressen diferents gens dels receptors olfactoris humans, un a un, i observen si hi ha activació molecular d’aquests receptors quan al medi de cultiu hi afegeixen llàgrimes de debò respecte a les que han lliscat per la galta o el sèrum salí. Doncs bé, hi ha quatre receptors olfactoris que responen, i ho fan amb una resposta depenent de dosi, per la qual cosa arriben a la conclusió que realment les llàgrimes humanes contenen senyals quimiosensorials de comunicació social. En un tercer experiment, els investigadors van repetir el joc amb els voluntaris amb el cotó fluix enganxat al nas, però, a més a més, analitzant amb un aparell de ressonància magnètica (fMRI) quines zones del cervell s’anaven activant. Van detectar l’activació de xarxes neuronals i una connectivitat més gran a regions relacionades amb la percepció olfactòria i també de control de l’agressivitat (com ara el pol temporal dret, l’amígdala i el còrtex piriforme). Com més diferència en el comportament en el joc entre la reacció amb sèrum salí i amb llàgrimes de debò, més elevada la connectivitat en aquestes regions, indicant les regions que uneixen estímuls olfactius amb el control de l’agressivitat.

Així, doncs, encara que no en siguem conscients i no els trobem cap olor, no vol dir que les llàgrimes no tinguin una raó fisiològica més enllà de netejar la superfície ocular. Ara ja sabem que en els humans les llàgrimes també contenen senyals quimiosensorials d’interacció social. De moment, aquests experiments només s’han fet amb llàgrimes de dones i el seu efecte sobre homes (tots joves, d'entre 20 i 28 anys), i s'ha demostrat que poden disminuir la testosterona, l’atracció sexual i l’agressivitat en aquests últims, però cal analitzar si aquesta mena de resposta quimiosensorial de les llàgrimes és universal, o si depèn del sexe/gènere, o en infants respecte a adults provoca respostes diferents. Pensem que els pèptids secretats a les llàgrimes poden ser diferents en diferents estats de la vida, i les zones del cervell que processen aquests senyals quimiosensorials també presenten diferències segons el sexe biològic, en alguns casos, fins i tot, provocant respostes antagòniques en els dos sexes.

En resum, no menystinguem el poder alliberador d’emocions per part dels qui ploren quan s’emocionen, ni el poder concomitant de comunicació de senyals socials a les persones que els envolten. Plorem tots sense vergonya quan ens ho demani el cos!